dilluns, 12 de març de 2012

Virtual virtut

Mancat sent del principal
s'escoltava a un animal
en un plet del tot banal.

Havent-lo vituperat
l'argument té ja acabat
i li retreu que és castrat.

Per fi arriba la pausa.
Ara tocar en ell blasmar
cara al jutge de la causa.

Així fou com va parlar:
Del que dius no me n'avinc.
Però quina culpa hi ha
si del que manco no tinc.

Això no és el que s’esbrina,
no s'hi veu acció causal
sinó pura fellonia
i s’esdevé que res val.

Són les paraules com cal
el que pesa un tribunal
en el com aclarir el mal.

Penyora de l'essencial
que a la causa honraria,
fou tota la castedat
del que l'eunuc en gaudia
en debades obligat,
que de fet no mereixia.

------------------------------------------

A un home a qui mancava el principal,
ultratjava un altre qual animal
en una banal disputa legal,

Quan l'argument té ja acabat
encara hi treu que és un castrat.

Cara ben alta li responia
que quina culpa ell en tendria.
Que, com invectiva, de res li val
tot el que allí li vertia.
Per més que es miri no s’hi esbrina
ni s'hi endevina relació causal;
que aquesta causa sol li valdria
en abundància de fellonia,
i tot pesaria en el tribunal.

Tota manera l'eunuc gaudia
del que és penyora de l'essencial:
de l'honra plena de castedat,
que no en debades n'està obligat.

------------------------------
Anton Marco ©2012
-----------------------------------------------------------

Liber III. XI. Eunuchus ad Improbum.
Eunuchus litigabat cum quodam improbo,
qui super obscena dicta et petulans iurgium
damnum insectatus est amissi corporis.
"En" ait "hoc unum est cur laborem ualidius,
integritatis testes quia desunt mihi.
Sed quid Fortunae, stulte, delictum arguis?
Id demum est homini turpe quod meruit pati."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada