diumenge, 11 de març de 2012

Marrada

Perdut del ramat semblava
un anyell que sol menava
i entre les cabres belava.

D’una d’elles en mamava.

Al vigilant gos d'atura
sembla que s'equivocat.
Li mostra l'altra parada
amb el camí de tornada
a on sa mare pastura
amb les ovelles de llana.
Donant-li bon entenent
que el que fa està malament.

—Hauries d'anar amb ta mare.
- si encara amablement -

—Ma mare?
I ella que en sap?
Mira-te-la que tranquil•la,
només pensa en el seu pap,
que a mi em té de cap d'esquila.

—És ella qui et va parir.
-el bon gos li va insistir-

—Per ventura…
 Ja ho pots dir.
Sap per tant com va succeir?
Si no sap ni a on  ara  soc.
Sabrà altra llei de natura
que no sigui el bon gaudir?
 Per ella jo he estat un joc
o un pur atzar del destí
que cap potencia detura.
Que és pura acció de la sort…
el de no haver nascut mort.
-amb tot son coneixement
el corder anava dient-.

—Si és aquesta ta conhort…

—Res de mi va decidir
per a poder jo existir.
Ni el genere ni l’aspecte,
ni l’especie ni el pelatge,
ni que tingués cap defecte.
Ni el color en va escollir
ni cap més altre arbitratge.
Ni després  que em va tenir
no sap que m'ha de nodrir.

—La teva pensa em confon,
les coses son tal com son.

—I portar-me en aquest món
sabent com he de finir?

—Idò, com?

—Com tothom ja ho sap prou bé,
en vianda d’escorxador
i al plat de bon menjador.
Pendent jo a cada moment
de l'antull del carnisser
si mandonguilles vol fer.

—Tot el que dius ben cert que és,
que quan en tinguis el pes,
anar en contra el destí
per a estalviar-te un mal fi
inútil serà el fer res.

—D’això en puc estar content?
Saps qui és el bon parent?
La cabra que m'alimenta
sent del tot benevolent,
que sens tindre'n compromís
amb mi és tant amatent.

—Dit aixís…

—Amb aquesta mare atenta,
aquí no em tinc per comís.

—Tampoc l’altra és tant dolenta.

—Ben prou que n’és d’absenta.
I prou ben escrit que ja està:
pare o mare és qui te'n fa.

------------------------------
Anton Marco ©2012
-----------------------------------------------------------


Liber III. XV. Canis ad Agnum 
Inter capellas agno palanti canis
"Stulte" inquit "erras; non est hic mater tua." 
Ouesque segregatas ostendit procul.
"Non illam quaero quae cum libitum est concipit,
dein portat onus ignotum certis mensibus,
nouissime prolapsam effundit sarcinam;
uerum illam quae me nutrit admoto ubere,
fraudatque natos lacte ne desit mihi." 
"Tamen illa est potior quae te peperit." "Non ita.
Beneficium sane magnum natali dedit,
ut expectarem lanium in horas singulas! 
Vnde illa sciuit niger an albus nascerer?
Age porro, parere si uoluisset feminam,
quid profecisset cum crearer masculus?
Cuius potestas nulla in gignendo fuit,
cur hac sit potior quae iacentis miserita est,
dulcemque sponte praestat beneuolentiam?
Facit parentes bonitas, non necessitas." 
[His demonstrare uoluit auctor uersibus
obsistere homines legibus, meritis capi.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada