Rei tanoca

Raucaven tant com volien,

sempre amb gresca i en bullícia;

candorosament brogien

el viu goig de l'alegria

les Granotes que vivien

eximides de franquícia

en un maresme llunyà.

D’una estranya subreptícia,

ranquejant se’ls va apropar

declamant una primícia

un Gripau dels del canyar;

i d’entre les que es planyien

perquirint en la clarícia

hi va haver qui va callar,

i fins i tot escoltar

mentre que altres retrunyien

exposades al solà.

—De la forma dissoluta

que crideu totes alhora,

tant si és fosc com si fa lluna…

ni els que són dins ni els de fora

mai podran desesmussar

què diu l’altra i què diu l’una,

...si és que hom riu o en queixa es plora.

Sense parar el barrinar

del cantussar monocord

van establir concertar

el com posar-se d’acord

pel gatuperi cessar.

Allí no es van aclarir;

i a l’esquerra i a estribord

van haver de transigir,

elegint a contracor

si finalment decidir

concloure el càustic fragor.

Acordaren fer-li cas

i al cel varen expressar

en remei de més fracàs

si els podria procurar

un Rei que, per si de cas,

governés i fes callar

qui no vol seguir el compàs.

Júpiter s’ho va escoltar,

d’antuvi titubejar...

i així que hi van insistir

al punt d’anar a mal borràs,

a la fi, es va ablanir.

Per resoldre el desembràs

i calmar el tediós motí,

com a Rei els hi envià

una Soca de rabassa

que els pogués reconciliar.

Llençat del cel el buscall,

panxa i ventre de carcassa

caigué al mig de l’aiguamoll

aturant el guirigall

i parant tot el soroll...

mentre el tronc hi va surar

decandint del gran trontoll.

El silenci poc durà:

puja un Tòtil a cavall,

s’instal·la un altre al bescoll

i recomença el borboll

del rondinar amb salivall,

transmutant la cort en soll

i l’acord en desconcert.

Redundant els bocamolls

en sobrat mareig disert:

de guirigalls i d’embrolls...

l’estany en tornar a anar espès.

El gran déu se sent ofès!

Per calmar murga i mormolls

dels fangals i els llots dels tolls

ja el diví no farà res:

les deixa en règim inert,

la intempèrie i al vent fresc.

Tard o d’hora arribarà,

de cop i volta, a corprès,

del més bell fons del pantà

tan veraç com és promès

l’espantós perill dantesc:

no es podran encomanar

per poder-se deslliurar

d’ofidi, colobra o serp.

Per tots els trasbalsaments

del seu procedir superb,

prengueren ressentiments...

i el pànic s’apoderà

dels amfibis insolents.

Rumiant-s’ho en un recés

l’ànima se’ls va llevar;

i en tenir-ho per entès

les Granotes van clamar:

—Si el que volem és raucar

per rutina de l’avés,

i el que és promès sia atès…

tots posats a demanar

sens luxe de cap excés,

hauríem de proclamar

d’altra banda i endemés

...

...!
...
Per veure el contingut complet demaneu a
Xeremierdelfrancoli@gmail.com
o encomaneu el llibre a http://www.arolaeditors.com

------------------------------
Xeremier del Francolí ©2015
------------------------------------------------------------

Faula .I. — De l'immortal Júpiter y de les imprudents Granotes

Les insensades Granotes, vivint ab tranquilitat en los marjals y basses, suplicaren al Déu Júpiter que puix totes les nacions teníen rey, los donas un prudentisim príncep qui, regint-les, punís les que delinquissen. La qual rediculosa petició essent ohida per Júpiter, maná que'ls fos llancada en la ampla y espayosa bassa una grossíssima Biga, de l'impetuós colp de la qual admirant se les Granotes, fugiren totes alterades. Y poch temps aprés, alcant lo cap sobre l'aygua la una de aquelles per saber la causa de un tan grandissim estrépit, vista la pesada biga, crida totes les altres ; y ajustantse ensemps, vingueren a inclinar-se al seu desijat príncep. Mas acostant-se a ell, vehent que era biga sens algún esperit de vida, pujaren sobre ell, y concultant-lo ab los peus, lo oprobriaven en tot lo que podíen. Per hont, havent vist la inutilitat del seu infructuós Rey, tornant a suplicar lo Déu Júpiter que'ls ne donas algú que sabes refrenar los seus illícits actes, Júpiter los trames una crudelíssima Cegonya, la qual les devorava totes. De hont, vehent les miserables Granotes la total destrucció súa, recorregueren plorant a l'immens Júpiter. A les quals respós aquell ab aqüestes paraules: « Quan me demanareu rey, vista per mi la vostra innocent demanda, vos doní la biga, la qual de vosaltres súbitament fou menyspreada. Ara tolleráu ab paciencia lo gravissim dany que, a instancia vostra, ab tanta solicitut havéu volgut encorrer. »
Demostra aquesta faula, que l'ignorant no té coneixenga del bé fins que'l mal lo crucía. Perqué déu se contentar cascú de l'estament en que Déu l'ha constituhit y no permetre que negú tiranament lo subjugue.
----------
Carles Amorós ©1550
----------


Llibre I - II. Ranae Regem Petierunt
Athenae cum florerent aequis legibus,
procax libertas civitatem miscuit,
frenumque solvit pristinum licentia.
Hic conspiratis factionum partibus
arcem tyrannus occupat Pisistratus.
Cum tristem servitutem flerent Attici,
non quia crudelis ille, sed quoniam grave
omne insuetis onus, et coepissent queri,
Aesopus talem tum fabellam rettulit.
'Ranae, vagantes liberis paludibus,
clamore magno regem petiere ab Iove,
qui dissolutos mores vi compesceret.
Pater deorum risit atque illis dedit
parvum tigillum, missum quod subito vadi
motu sonoque terruit pavidum genus.
Hoc mersum limo cum iaceret diutius,
forte una tacite profert e stagno caput,
et explorato rege cunctas evocat.
Illae timore posito certatim adnatant,
lignumque supra turba petulans insilit.
Quod cum inquinassent omni contumelia,
alium rogantes regem misere ad Iovem,
inutilis quoniam esset qui fuerat datus.
Tum misit illis hydrum, qui dente aspero
corripere coepit singulas. Frustra necem
fugitant inertes; vocem praecludit metus.
Furtim igitur dant Mercurio mandata ad Iovem,
adflictis ut succurrat. Tunc contra Tonans
"Quia noluistis vestrum ferre" inquit "bonum,
malum perferte". Vos quoque, o cives,' ait
'hoc sustinete, maius ne veniat, malum'.

Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus (Harvard College, 1965).
---------------------------------------------------------------------
RANAE REGEM PETENTES

Ranae, uagantes in liberis paludibus, clamore regem petierunt a Ioue, qui dissolutos mores earum compesceret. Iuppiter risit, et eis dedit tigillum; quem (sic pro quod) subito missum leui motu sonoque terruit pauidum genus. Mersae limo cum laterent diutius, forte una tacite profert amne caput; explorato rege cunctas aduocat. Illae timore postposito ceritatim adnotant (sic); supra turba petulans illusit. Quem cum inquinassent omni contumelia, alium rogantes misere ad Iouem. Iratus ille, qui fuerat datus cur esset illusus, misit illis hydram (sic), qui dente aspero comperiset (sic pro corriperet) singulas. Qui dum auide eas uesci coepisset, fugitant inertes, uocesque praecludit metus. Furtim mittunt per Mercurium mandata Ioui, ut desistat. E contra Iupiter : Quia noluistis ferre bonum, ut feratis malum, hunc sustinete malum, ne peior adveniat vobis.

Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d'Adémar de Chabannes