Anar-se'n ase i tornar ruc

Al dir dels bons estudiants,
abans de domesticat,
l’Ase canta desbocat.
I tant ara com abans
de que me’l tinguin ferrat,
brama amb força quan té por,
per esvair l’estupor
o quan li arriba la nona.
Sa locució ressona
tal com sap fer un bon actor,
com un Lleó dalt la trona:
tant o millor s’hi entona
quan s’irrita o bé s’encona
baladrejant amb agror.
Canta l’Ase com qui plora
quan es vol aparellar
amb sa somera amadora;
d’esglai o perquè s’enyora,
tenint ganes de plegar
i arribar a la menjadora.
Un bon dia i de bona hora
es va empiular un gros Lleó
a un Ase de companyia.
Dels més bons de l’orfeó
pel raig de veu que tenia,
perquè li fes de peó,
per qualitat demostrada
d’excel·lent i gran tenor,
que de sa presència airada
amb una sola bramada
a tothom fa sabedor.
—Posa’t aquí i ja ho veuràs,
quan t’ho digui bramaràs
amb greu to de gros bordó:
......
..................
------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------

Faula .X. — De l'Ase y del Lleó

Pensen molts que han d'espantar ab sa veu, així als forts com als flachs y richs, dels quals llegím aquesta faula.
Un Ase, venint per una muntanya, encontrá un Lleó, al qual dix : « Pugém alt en la altura de la muntanya, y mostrar t'he cóm só temut per molts. » Y lo Lleó, rihent se de les paraules de l'Ase, dix-li: Pugém. Ells estant ja alt en la muntanya, lo Ase comencá de rebusnar molt fortment. Y ohint sa veu les liebres y raboses, fugíen, y així dix lo Ase : « Veus cóm se espanten y han por de mi. Al qual dix lo Lleó : « Ans poras tu haver paor de mi y tembre ma veu, que jo a tu que sé que es Ase. »

Vol dir aquesta faula que es de riure de aquell que no pot ser sino poch y mostra per demés per paraules que pot molt.
----------
Carles Amorós ©1550
----------



Asinus et Leo Venantes
Virtutis expers, verbis iactans gloriam,
ignotos fallit, notis est derisui.
Venari asello comite cum vellet leo,
contexit illum frutice et admonuit simul
ut insueta voce terreret feras,
fugientes ipse exciperet. Hic auritulus
clamorem subito totis tollit viribus,
novoque turbat bestias miraculo:
quae, dum paventes exitus notos petunt,
leonis adfliguntur horrendo impetu.
Qui postquam caede fessus est, asinum evocat,
iubetque vocem premere. Tunc ille insolens
'Qualis videtur opera tibi vocis meae?'
'Insignis' inquit 'sic ut, nisi nossem tuum
animum genusque, simili fugissem metu'.