Pa pastat ab mostalla

De la Vella que enganyá la Dona jove ab la Goceta

Se diu que un noble tenía una dona molt casta y honesta y bella, y ell, volent anar a Roma a vesitar les sanctes reliquies, no volgué metre a sa Muller altra guarda sino a sí mateixa, confiant en ses bones y aprobades costumes. Aquesta dona, aprés que son Marit partí, vivía casta y honestament en totes les coses; la qual, venint de certa negociació pera sa casa, fonch vista per un home jove, y en tant grau comencá de caure en ses amors aquell, que lo día que no la veya paría-li que no estava en sí; y ella, essent requerida per ell, per moltes mijances ab moltes joyes que li enviava, james volgué consentir a ses pregaries. Per lo qual, vehent-se lo Jove del tot menyspreat d'ella, tan gran anxietat y dolor li prés, que caygué en grandíssima malaltía. Empero, així malalt y com podía, moltes vegades anava prop de la casa de sa enamorada, mostrant-se molt trist y dolorós en tant grau, que algunes vegades plorava de sos ulls. Lo qual, anant així, encontrà una Vella, honesta de cara, ab hàbit de religiosa, que li demaná de la causa de sa tristicia y plor; y ell, no volent descobrir lo secret a la Vella, ella li dix: Lo malalt que no vol mostrar sa malaltía al metge, pitjor será. Ohint acó, y considerant que era persona de grandíssima gravitat, ell li descobrí la causa de son mal extesament, demanant d'ella consell y ajuda; la Vella lo consellá, dihent-li: Confórta-t y consóla-t, car si no m'engany en breu t temps haurás les coses per tu desijades. Ella se partí d'ell lleixant-lo ab esperanca; y així, tornada en sa casa, tanca una Goceta dins la súa cambra y la feu estar tres díes sens menjar, y aprés li dona de un pa pastat ab mostalla. Y com la Goceta menjás a la fam de aquell pa, comencáren-li a correr les llágrimes deis ulls ab la cohiçor y agudesa, y amargor de la mostalla; y la Vella porta aquesta Goceta, així plorant, a la casa de la Dona, la qual rebé aquesta religiosa ab cara alegra y honradament, tenint-se per molt contenta d’ésser vesitada de ella, perqué era reputada per persona de bona y religiosa vida. Y, parlant entre elles, veu aquella casta Dona cóm plorava aquella Goceta, y demaná la causa de son plor. La Vella, agudament y enganyosa, li dix : Oh amiga, molt amada, no vulles renovar mes dolors fent-me contar la causa de les llágrimes de aquesta Goceta, perqué en alló hauría mon cor tanta dolor, que poría ésser que abans que ho acabás de comptar finas ma vida. » Y com la Dona casta la pregas molt caldament, comencá la Vella malvada de recomptar, ab un gest de plor y trist, de aquesta manera : Aquesta Goceta que ací está plorant, fonch ma filia propria, la qual en altre temps fonch dona molt gentil y casta, y fonch amada y procurada per un home jove, mes del que dir-se pot. Y lo jove, vehent-se d'ella desemparat, perqué ella presumía molt de sa conciencia, caygué en malaltía incurable per la dolor y aficció que havia de ses amors; per lo qual los Déus, havent misericordia de aquest home, per la culpa que ma filia hagué en no consentir en ses pregaries, la tornaren en goça, segons ara veus; car tan acceptable prech y soplicació y feu lo jove, plorant davant los Déus, que compliren tot alló que de ella prega y suplica. » Y d’aquesta manera recontá la Vella, son parlar demostrant en lo gran enuig y tristor, de manera, que envides podía acabar les paraules. Respós sobre açó la honesta Dona : Oh molt amada, Paor m'has mesa en mon cor, y torbació, sobre lo qual no puch saber qué'm diga; per quant jo mateixa he incorregut en lo semblant crim y delicte, car un home Jove ab tanta afictió y amor me requiría, y tantes vegades, que'm par que per la mía amor se vol morir; mas per amor de la mía castedat y per l’amor que tinch a mon marit jo he menyspresat del tot ses pregaries. » Dix la Vella : « Amiga amada, jo't consell que lo més prest que pugues ojes ses pregaries, per que't pugues salvar y no te hajes a tornar en altra figura, així com ma filia fonch tornada en Goceta.» Y dix la Dona: «Jo'm guardaré per que no sía contraria als Déus, car si ell me vol, no li denegaré lo ofici d’amor. Y si cars será que no m'ho demane, jo mateixa lo hi oferiré si'l puch trobar. Y ab tant, la Vella se regracia de la Dona honesta, y tornant-se pera sa casa, porta al Jove noves y a son apetit concordes; y així ajusta lo amant ab la amada y adquerí y guanyá la gracia de endosos.

----------
Carles Amorós ©1550