dimecres, 7 de desembre del 2011

Dolça i crua llibertat

El gos i el llop
Relluïa el camp blanc al trenc de l'alba,
mentre el llop, silenciós, s'aplanava
sobre la fina, freda,
erta de glaç nevada.

Còmode i ben arraulit
en sa tèbia coveta,
traient el cap des del llit,
el gos guarda amb interès observava
la taimada rodeja.

—Hola! -va dir, quan el llop prou s'acostà
a ensumar de massa a prop el seu bestiar.

Sorprès el que no era que pell i ossos,
concebí en l'enteniment no entrar en combat,
no eren aquelles hores de destrossos,
ni prendre mal del parent.

—Per què tens aquest aspecte tan lluent?
-va respondre apropant-se lentament-
De que vius? I com és que tant bona cara fas?

—Oh! Faig fugir els lladres -respongué ufà-,
m’ho saben recompensar;
i, sovint, amb l'amo vaig de cacera,
de la casa tinc cura i els faig contents.

—Caram, caram! Doncs si que t'ho passes bé...
I tu creus que jo també ho podria fer?
-anava replicant el llop famolenc-

—Home, també ho pots provar.
-afegir el gos, fent cara d'intel·ligent-

Mirant-se’l va remarcar
com del coll li envoltava
una rodona marca.
I dalt la part del clatell
ben repelada la pell.

—I això que és? Quin jou t’ofega germà?
-arrufant va preguntar-

—Oh! Això? -va dir el gos amb despreocupació-
Del que em frega el collar quan m'encadenen.

—No pots córrer quan tu vols amb fruïció?

—Poc importa, que menjo tant com n'hi ha.

—Saps que et dic? Quedat l'ofici ben guardat,
que més em val passar gana en llibertat
que viure els dies d'esclau alimentat.
Saltar vull! -digué com un desesperat-

Va fer un bot
i en aquell llop,
mai més ningú l'ha atrapat...
ni topat, ni trobat.


--------------------------------------------
Relluïa el camp blanc al trenc de l'alba,
mentre el llop, silenciós, s'arrossegava
per la freda i fina neu del pati de la granja.

Còmode, arraulit en la seva tèbia coveta,
el gos del granger amb interès observava
com del llop la cerca de sopar feia rodeja.

—Hola! -li va dir, quan el llop prou s'acostà
a ensumar de massa a prop el seu bestiar.

Sorprès el llop, que no era que pell i ossos,
concebí en l'enteniment no entrar en combat
que no eren pas aquelles hores de destrossos,
tan maltret n'era l'estat del convidat parent.

—Per què tens aquest aspecte tan lluent?
-va dir el llop, apropant-se lentament-
De que vius? I com és que tan bona cara fas?

—Oh! Faig fugir els lladres -responguè ufà-,
i quan això passa em donen tot un pa;
i també, sovint, amb l'amo vaig de cacera;
de la casa tinc cura, i els faig contents.

—Caram, caram! Doncs si que t'ho passes bé...
I tu creus que jo també ho podria fer?
-anava replicant el llop famolenc-

—Home, clar que podries, que t'hi vols jugar?
-Afegir el gos, fent cara d'intel·ligent-

Va notar el llop llavors una estranya marca
que del presumit gos el coll envoltava.
I en un lloc del clatell
tenia pelat fins a la pell.

—I això que és? Quin jou portes germà?
-arrufant les celles li va preguntar-

—Oh! Això? -va dir el gos amb despreocupació-
és el lloc on em frega el collaret quan m'encadenen.

—No pots correr quan tu vols amb fruició?

—Poc importa, que menjo tant com n'hi ha.

—Saps que et dic? Quedat l'ofici ben guardat,
que més em val passar gana en llibertat
que viure els dies d'esclau alimentat.
Saltar vull! -digué com un desesperat-

Va fer un bot
i en aquell llop,
mai més ningú l'ha atrapat...
ni topat, ni trobat.

------------------------------
Anton Marco ©2011
------------------------------------------------------------



Faula XV Del Llop y del Goç

L'hom se deu recelar que per cobdicia no li vinga mal.

Com es cosa dolca la llibertat, així com se prova per aquesta faula. Lo Llop y lo Goc, aplegant en la muntanya, demanà lo Llop al Goc : Germà, de que estàs així gros y resplandent ? Lo qual respongué : Per quant jo guarde la casa dels lladres, que no entren en casa de nit, jo estant allí; y si per ventura descobre algun lladre, tantost me donen un pa; y lo senyor me dona los ossos, y així mateix tota la companyía de casa'm llancen quesvulla que'ls sobre, de manera que'm farte de les viandes que vull. Y jo dorm debaix [de] taula, ni'm fretura aygua, y així fas vida de repos. Dix lo Llop : Jo desig, germà, que altra tal vida jo trobàs, que estant ocios y folgant així com tu, me fartas de viandes. Al qual dix lo Goc : Si tu vols haver bona vida, víne-t-en ab mi. Y no hi hai cosa nenguna de que't deixes tembre. Y caminant lo Llop ab lo Goc, veu lo seu coll trencat y senyalat de la cadena, y dix-li: Dígues-me, germà, quín jou portes que així te trenque lo coll? Respos lo Goc : Per que sía mes brau, me lliguen de día, y de nit vaig solt dins en casa y dorm hont vull. Ohides aquestes paraules, dix lo Llop al Goc : No he menester de usar de aqueixes coses que'm lloes, mes vull usar de llibertat, y vínguen-me aquelles coses que'm vinguen; jo vaig ahont me vull, y no'm te alguna cadena, ni altra cosa no m'empatxe: los camins son a mi franchs, entrades y eixides tinch en les muntanyes, no he por alguna, jo taste los bestiars, y sé enganyar per art y ingeni los gocos. Per això díu-li ell : Viu així com has acostumat, car la llibertat no's pot comparar ab or ni argent: aquesta és la que preceheix totes les riqueses del món.

----------
Carles Amorós ©1550
----------


CANIS et LUPUS

Lupus canem videns bene saginatum, quanta est, inquit, felicitas tua! Tu, ut videtur, laute vivis, at ego fame enecor. Tum canis, licet, inquit, mecum in urbem venias et eadem felicitate fruaris. Lupus conditionem accepit. Dum una eunt, animadvertit lupus in collo canis attritos pilos. Quid hoc est? inquit. Num jugum sustines? cervix enim tua tota est glabra. Nihil est, canis respondit. Sed interdiu me alligant, ut noctu sim vigilantior; atque haec sunt vestigia collaris, quod cervici circumdari solet. Tum lupus, vale, inquit, amice! nihil moror felicitatem servitute emptam!
—Haec fabula docet, liberis nullum commodum tanti esse quod servitutis calamitatem compensare possit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada