Dalt la punta de la rama i ben calçat,
d’una alzina del barranc de la Valltorta,
s’ha aclocat el senyor Corb amb el que porta,
que no és altra que un formatge eixamorat:
l’ha bitllat de bon matí, encara en fosca.
Ben a punt i disposat a fer la ingesta,
de la peça que sustenta amb boca forta,
els efluvis els ensuma una altra agresta:
va i li arriba un convidat també a la festa
que prepara al capdamunt el potentat.
Sent la plètora del Corb l’apoderat,
d’on la tret a la Guineu poc que l’importa,
que el què compta és de veure com s’empesca,
si no tota, una porció del que allí es mostra:
si s’envola tot serà malaguanyat.
La cornella no es disposa a fer la llesca,
ni un sol gest, que pel que és veu no hi és prou presta.
Mentre espera alguna senya del callat,
persevera i se la mira circumspecta...
una argúcia la Rabosa n’ha enfilat,
amb gran goig i des de baix li manifesta:
....................
............................
XdF ©2011
------------------------------------------------------------
LLIBRE PRIMER Faula XV — Del vanagloriós Corb y de la estuta Rabosa
Qui't lloa del que no tens, te vol enganyar.
Un famejant Corb, prenent un formatge d'una finestra, lo porta sobre un altissim arbre. Y essent vist de una astuta Rabosa, apetint lo formatge, comenta a lloar lo Corb ab paraules enganyoses, dihent-li en aquesta forma: « Oh bellissim ocell, excedint a tots en resplandent color y bellíssima forma, no es algú de tots los ocells qui a tu se acompare! Sois en una cosa te ha prejudicat natura, que si així com te ha donat tanta pulcritut bellea te hagués donat la veu clara, obteníes per cert entre tots ells la universal monarquía ». De les quals fletes y dissimulades llaors gloriejant-se vanament lo indiscret Corb, súbitament comenta a entonar lo seu acostumat cántich. Per hont, obrint la boca, prestament li caygué lo formatge, lo qual, ans de tocar en térra, fon en les mans de la enganyosa Rabosa. Y menjant-lo davant ell, li feu reportar condigne satisfacció de la súa ensensada vanagloria.
Denota aquesta faula que a nengún discret li deuen plaure vanaglorioses paraules, perqué de la vanagloria insurt gravíssima dolor y tristicia.
Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
Qui se laudari gaudent verbis subdolis,
serae dant poenas turpi paenitentia.
Quum de fenestra corvus raptum caseum
comesse vellet, celsa residens arbore,
vulpes invidit, deinde sic coepit loqui:
'O qui tuarum, corve, pinnarum est nitor!
Quantum decoris corpore et vultu geris!
Si vocem haberes, nulla prior ales foret'.
At ille, dum etiam vocem vult ostendere,
lato ore emisit caseum; quem celeriter
dolosa vulpes avidis rapuit dentibus.
Tum demum ingemuit corvi deceptus stupor.
Hic re probatur, ingenium quantum valet,
Virtute et semper prsevalet sapientia.
Font: "FABLES OF PHAEDRUS ..." Editat per JOHN T. WHITE, 1887, Londres
--------------------------------------------------------------------
Corvus cum de fenestra rapta[sse]t caseum, et comesse vellet, celsa resedit in arbore. Vulpis, hunc cum fuisset intuita, sic alloqui coepit : O quis tuarum, Corve, pennarum vigor est? Si vocem haberes latiorem, nulla avium prior adesset tibi. Ille, dum vult ostendere vocem latiorem, emisit caseum; quem celeriter dolosa Vulpis avide dentibus rapuit. Tunc demum Corvus ingemuit, quia dolo esset deceptus, ut ignarus.
Qui se laudari verbis subdolis gaudent, ferunt pennas (sic pro poenas) turpi poenitentia indiscretas
Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d'Adémar de Chabannes
---------------------------------------------------------------------
Contra vanam gloriam.
Sicut narrat Ysopus, \"Caseus in rostro Corvi pendebat ab alto\", et Vulpes, cupiens caseum comedere, dixit Coruo: Quam bene cantabat pater tuus! Vellem audire vocem tuam. Corvus aperuit os suum et cantavit, et sic caseus cecidit, et Vulpes eum comedit.
Sic plerique portant caseum, hoc est nutrimentum, unde anima debet vivere, scilicet pacienciam, graciam, caritatem. Sed venit Diabolus et excitat illos ad opus uane glorie, ut cantent, se ipsos commendent, fimbrias suas magnificent; et sic, quia gloriam mundi, non gloriam, que Dei est, querunt, pacienciam et omnes virtutes amittunt. Sic David, quia populum suum ad vanam gloriam muneravit, in magna parte amisit.
Font: Léopold Hervieux, "Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la fin du Moyen-Age", (del Manuscrit d'Odo de Cheriton)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada