Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Faula. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Faula. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 de gener del 2012

Demana qui t'ha pegat

Quan ja està domesticat
el que és Llop de veritat,
sigui blanc o sigui tord,
es transforma en Gos pelat.
Se’n pot fer gran varietat,
igual deriva en Ca bord
que en Ca mal entravessat.
Si és de bona aconhort
tant pot servir a caçador
que a les manyes de pastor,
si del bosc n’està afectat.
Mai tindrà ungles de gat
per més valerós que sia,
mes per amansat que estiga
pot tenir un moment llampat.
De les dents ell es refia,
com el Llop, en tot plegat,
que també potser homicida,..
.....................


------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------
Faula .IIII. — Del Mostí y de la Ovella

Un ferocissim Mostí, demanant a una mansueta Ovella certa quantitat de pa que pretenía haver-li prestat, la Ovella negava totalment haverla rebuda. Y alterquant en aquesta forma, vingueren davant lo prudentissim Jutge. En presencia del qual, preposant lo inich Mostí la súa fraudulosa demanda, y essent-li contradit per la simple Ovella, lo Mostí se oferí probar la súa petició ab auténtichs testimonis. Y encontrant lo Llop, lo Buytre y lo Milá, los prega que testificassen de fals contra la miserable Ovella. Los quals, assistint davant lo Jutge, afermaren la Ovella haver rebut del Mostí lo pa que aquell pretenía. Per lo testimoni dels quals, condempnant lo decebut Jutge la innocent Ovella, aquella no tenint ab que pagar lo just preu del pa al Mostí, a la fí tresquillant-se la llana paga ab aquella lo que no devía. Per hont, sofrí intollerable fret, aquell crudelissim ivern la trista.
Amonesta aquesta faula, que los hómens inichs y malívols no pensen sino en damnificar, ab cavillosos enganys, los mansuets y simples.

Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
------------------------------------------------

Ovis Canis et Lupus
Solent mendaces luere poenas malefici.
Calumniator ab ove cum peteret canis,
quem commendasse panem se contenderet,
lupus, citatus testis, non unum modo
deberi dixit, verum adfirmavit decem.
Ovis, damnata falso testimonio,
quod non debebat, solvit. Post paucos dies
bidens iacentem in fovea prospexit lupum.
‘Haec’ inquit ‘merces fraudis a superis datur.’
------------------------------------------------


Canis, Ovis, Lupus, Milvus et Accipiter

Canis calumpniosus dixit ad Ouem : Debes mihi reddere panem, quem dederam mutuo. Contendebant autem. Ouis autem dicebat nunquam ab illo panem se accepisse. Cum ante iudicem uenissent, Canis dixisse fertur habere testes. Introductus Lupus ait : Scio panem Canis commodatum Oui. Introductus Miluus dixit : Me coram accepit. Accipiter introiens ait : Negas tu quod accepisti? Victa Ouis a tribus falsis testibus, artius exigitur; coacta uero extractam lanam suam uendidit, ut quod non acceperat redderet.
Qui seditiose innocentes laniant et opprimunt.

Font: Manuscrit d'Ademar de Chabannes

divendres, 20 de gener del 2012

Del com s'acaba

Dia per altre un home freqüentava,
en una cita a la que mai faltava,
a dues dones que aimar poc costava.

Tant elegants eren, una com l'altra,
l'una feta i a força conservada,
a l'altra amagar els anys no feia falta.

Volent les dos semblar el que no semblava
i cadascuna per la seva banda
dia tras dia es posen sense falta
a treure'ls cabells que no els enxautava.

Una treia els pels blans, els negres l'altra.
Tant aimat ell n'era com ell aimava,
tant les aimava que tot tolerava,
una per l'altra, es quedà l'home amb calba.
------------------------------
Anton Marco ©2011
------------------------------------------------------------


Anus diligens iuvenem, item puella.

A feminis utcumque spoliari viros,
ament, amentur, nempe exemplis discimus.
Aetatis mediae quendam mulier non rudis
tenebat, annos celans elegantia,
animosque eiusdem pulchra iuvenis ceperat.
ambae, videri dum volunt illi pares,
capillos homini legere coepere invicem.
qui se putaret fingi cura mulierum,
calvus repente factus est; nam funditus
canos puella, nigros anus evellerat.

Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus (Loeb, Harvard College, 1965).

dijous, 19 de gener del 2012

Rodar i tornar


Com si fossin temps de guerra,
de grans laments i lluitar,
en el temps que ha de passar,
jeia la Dona per terra
en tot plànyer i malestar.

Als llençols forta s’aferra,
tota suada la partera.

La pau no acaba d’arribar,...
...
------------------------------
Xeremier ©2011
------------------------------------------------------------

XVIII. Mulier Parturiens

Nemo libenter recolit qui laesit locum.
Instante partu mulier actis mensibus
humi iacebat, flebilis gemitus ciens.
Vir est hortatus, corpus lecto reciperet,
onus naturae melius quo deponeret.
'Minime' inquit 'illo posse confido loco
malum finiri quo conceptum est initio'.

Font: Léopold Hervieux: "Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la fin du Moyen-Age" (1884).




Morts de gana

Mai cap Gos fa caritat,
tot ho volen per a si,
no paren de consumir,
ja poden anar ben farts.

Passava un Gos llop pel riu
i al fons que hi veu una pell;
el Ca que es rasca el clatell,
què en farà d’aquell empriu.

Avisa a tots els companys
—els que enduren fam canina—
que s’ha trobat una mina;
i els porta cap als estanys.

La pell bé sembla de vaca,
la que més agrada a un Gos,
que tot el que porti grassa
no els hi és gens fastigós...
...............

------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------


Canes familici

Stultum consilium non modo effectu caret,
Sed ad perniciem quoque mortalis devocat.

Corium depressum in fluvio viderunt canes.
Id ut comesse extractum possent facilius,
Aquam coepere bibere: sed rupti prius
Periere, quam quod petierant contingerent.

Font: Romulus de Nevelet
--------------------------------------------------------------------



Canes Famelici

Corium depressum in flumine viderunt Canes : quem (sic pro quod) ut extrahere celeriter potuiss[ent], aquam coeperunt lambere. Sic rupti pereunt quam quod petierant, contingere valuissent.
Qui consilio immaturo illud capere cupiunt, cum quid pertingere non possent.

Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d'Adémar de Chabannes

dilluns, 16 de gener del 2012

Mala fi

Jeia el Lleó pel terra els seus darrers dies de vida
i esperava l’animal
en l’agònica estadia
tenir un bon passar final.
A penes podia moure la seva força ablanida.
Si la mort no és racional,
esperar el punt terminal
tant afligit no voldria.
Així que es llevava el dia
cap a l’entorn del feral
arriben a funeral
la rècua de bèsties que ell coneixia.
Se li enfilen en rodal:
faran bona companyia
o en despit de sa semblança
li serà un dia fatal?
Qui serà, doncs, el primer
que en sa glòria o deslloança
li vulgui donar el bon dia,
quin serà l’escadusser?
El Lleó està encara al llit,
feixuc i amb plena recança.
Prou dels ossos dolorit…
amb sa túnica s’abilla,
vol guardar la versemblança.
El Senglar, més atrevit,
no es demora en la tardança
i arrenca la lletania,
vigorosa i decidida,
tan bon punt com si atansa:
d’una gran queixalada
rep del porc la ferida.
I raja abaritonada
de la xiscla una tronada.
Tot ha sigut començar,
al Brúfol toca ara
els seus comptes ajustar...
.................

------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------
Faula .XVI. — Del decrepit Lleó, del Porch, del Thoro y de l'Ase

Essent ja pervengut lo feroc Lleó en la edat decrépita y sens alguna forca, arriba allí hont ell habitava un Porch saivatge, lo qual per ésser estat delacerat de aquell en temps passat, feu en lo debilitat Lleó crudelíssima venja. Y dins poch temps, arribant un ferocissim Thoro, feu en lo Lleó lo que havía fet lo Porch; y finaíment sobrevenint un pusillanim Ase, li dona en lo front dues amaríssimes coces. Los quals oprobriosos danys essent pacientment rebuts del Lleó, dix aqüestes paraules: « Quan excellía en mi tota la mía pulcritut y incomparable forca tots me honraven y reveríen, puix ab aquella doní'ls molt salutífer adjutori, en tant que la mía gloriosa fama incutía terror en tota la universa térra; empero ara que les míes forces son ja debilitades, essent perduda la mía honor y gloria, aquells a qui jo afavoría me damnifiquen. »
Instrueix aquesta faula, que los qui son constituhits en alguna mundana dignitat deuen ésser humils y afables, recordant-se que poden caure de la sumitat de aquella. Y si no acquereixen amichs en lo temps de la prosperitat, serán perseguits y oprobriats de aquells a qui haurán vexat ab violencia.

Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
----------------------------------
XXI. Leo senex, aper, taurus et asinus
Quicumque amisit dignitatem pristinam,
ignavis etiam iocus est in casu gravi.

Defectus annis et desertus viribus
leo cum iaceret spiritum extremum trahens,
aper fulmineis spumans venit dentibus,
et vindicavit ictu veterem iniuriam.
infestis taurus mox confodit cornibus
hostile corpus. asinus, ut vidit ferum
inpune laedi, calcibus frontem extudit.
at ille exspirans «Fortis indigne tuli
mihi insultare: te. Naturae dedecus,
quod ferre certe cogor bis videor mori».

Font: Ben Edwin Perry, Babrius and Phaedrus (Loeb Classical Library)
-----------------------------------------------------------




Leo senex, aper, taurus et asinus

Defectus annis et desolatus uiribus, Leo cum iaceret extremum spiritum trahens, super fulmineis venit ad eum Aper, et dentibus se uindicauit. Ictu ueteres iniurias infestans, Taurus mox hostile cornibus confodit corpus. Asinus, ut uidit ferum impune laedi, calcibus coepit. At ille, suspirans fortiter, indigne tulit. Mihi insultat, inquit, naturae dedecus. Cum esset uirtus mea, fuit honor, fuit timor, ut omnes uiso me fugerent, et opinio ipsa terreret. Plures quos, beniuolus non laesi, quibus et auxiliator fui, ipsi malignantur mihi, et quia sum sine uiribus, nullus est timor pristinus.
Mansuetos esse in dignitate.

Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d' Adémar de Chabannes
-----------------------------------------------------------

Taurus, Leaena et Aper

Taurus dormientem leonem repererat eumque percussum cornibus interfecerat.
Interim accesserat leonis mater, quae filii casum acerbe lugebat.
Quam eiulantem ut animadvertit aper, stans procul, ita illam allocutus est,
"Quo putas reperiri homines, qui liberos suos a vobis interemptos plorent?"

Font: Syntipas

Entopada

Anant pel bosc es trobaren
un Ase i un Porc Senglar
i a punt d’anar-se a creuar
amb la vista es saludaren.

El Ruc no en va tenir prou
i hi afegí: Com va, germà?
L’altre va i pren com denou
tal manera d’injuriar
i s’hi capgira amb renou.

------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------
LLIBRE PRIMER - Faula .XI. De l'espantable Lleó y de l'insensat Ase

Un presumptus y insensat Ase, anant per un aspre camí, encontrà un espantable Lleó. Y inclinant-se a ell, lo saluda ab una oprobriosa rialla. Per hont, indignant-se lo ferocissim Lleó li dix en aquesta forma : « Sino que mire que ensutziaria les míes reals mans en inmunde y turpíssirna sanch, jo faría de tu crudelíssima venja.
Amonesta aquesta faula, que als insensats ignorants fàcilment los devém atorgar venia ; mas ja per so no'ns devém deixar de resestir a les impertinents inepcies dels qui, volent-se egualar ab los qui son mes dignes que ells, volen aprobriar aquells qui, en comparació d'ells, son divins homens.
La bona obra feta al mal home no aprofita.

Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)


Asinus Inridens Aprum
Plerumque stulti, risum dum captant levem,
gravi destringunt alios contumelia,
et sibi nocivum concitant periculum.
Asellus apro cum fuisset obvius,
'Salve' inquit 'frater'. Ille indignans repudiat
officium, et quaerit cur sic mentiri velit?
Asinus demisso pene 'Similem si negas
tibi me esse, certe simile est hoc rostro tuo'.
Aper, cum vellet facere generosum impetum,
repressit iram et 'Facilis vindicta est mihi:
sed inquinari nolo ignavo sanguine'.

Font: Ben Edwin Perry, Babrius and Phaedrus (Loeb Classical Library)
--------------------------------------------------------------------

ASINUS IRRIDENS APRUM

Asellus Apro cum fuisset obuius : Salue, inquit, frater. Indignatus Aper tacuit, atque indignum repudiauit officium cur sic mentiri uoluisset Asinus, dissimulansque agitauit caput. Qui extenso pede ostendit ungulam. Si me denegas similem tibi esse, Asinus inquit, hic rostro tuo similis. Non est? Aper uero, cum uellet se facere generosum impetu, recessit ab ira, et ait : Facilis est mihi uindicta de te, sed modo ignauo sanguine tuo me inquinari nolo; nam oportuisset iniuriosum uel laceratum te relinquere.
Monet insipientibus parci debere, stultos autem defendere, qui irrident melioribus.

Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d'Adémar de Chabannes
------------------------------------------------------------------------

De apro et asino

Aper occurrit Asino in via, et illa angusta erat, et Aper festinabat. Sperabat igitur ille quod Asinus sibi cedere vellet et transeundi copiam dare. Sed statim cum ei appropiavit, levatis calcibus suis in Aprum, Asinus eum proterve salutavit, costas ipsius gravi ictu infestans. Aper itaque, anxius redditus, cursum suum refrenavit, et iratus sic ait : Scio plane quo munere dignus esses, si arma mea vellem in te coinquinare.
Moralitas. Sic elatus homo et arrogans facere solet : dato in manus suas inimico, dediganatur se vindicare in illo quem vilem reputat.

Font: Léopold Hervieux (Romulus Anglicus)

diumenge, 15 de gener del 2012

Dubte enraonat


Estava sola una Ovella
en el rostoll d’un sembrat.
L’escassa espiga que hi queda
per a l’hivern l’ha guardat.
Del bosc un Cérvol s’hi apropa
rarament acompanyat.
Aquest mot que li emboca
al punt que els tres s’han trobat:

—Abans que es passi aquest blat
jo ben bé me’l menjaria;
quan en tingués un grapat,
de bon grat te’l tornaria.
El Be es mira amb malfiança
els gestos de xamosia
del cèrvid i l’associat.
Maldant la seva recança,
el Llop surt pel seu fiat:
li dona plena fermança
amb semblança suggestiva.
Tan esquerp com és l’Isard,
l’Ovella amb sa cara mansa
així me’ls corresponia:

—La fama que us acompanya
són la carrera i el rapt,...
.................

------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------

LLIBRE SEGÓN Faula .XI. — Del fraudulent Cervo, de la simple Ovella y del crudelissim Llop

Un fraudulent Cervo demanant, davant lo fortissim Llop, una fanequa de forment a una simple Ovella, pretenent haver-la-hi prestada, la miserable Ovella, espantada del crudelissim jutge, lo qual afermava ésser verdadera la evident iniquitat del Cervo, demaná temps de un jorn per a pagar-lo. Y passat lo temps, requerint lo cavillós Cervo a la mansueta Ovella que li pagas lo preu del forment, respós la benigna Ovella : « La promesa que jo't fíu de pagar lo forment fonch per temor de la presencia del meu capital enemich; ara que'm veig delliure de aquell, te negué expressament lo deute. »
Demostra aquesta faula, que l'home se déu defendre ab engany de aquel! qui ab engany lo vol decebre.

Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)


XVI. Ovis Cervus et Lupus

Fraudator homines cum advocat sponsum improbos,
non rem expedire, sed malum ordiri expetit.
Ovem rogabat cervus modium tritici,
lupo sponsore. At illa, praemetuens dolum,
'Rapere atque abire semper adsuevit lupus;
tu de conspectu fugere veloci impetu.
Ubi vos requiram, cum dies advenerit?'

Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus (Loeb, Harvard College, 1965).
----------------------------------------------------------------------
De cervo et ove

Cervus ab Ove modium frumenti peciit, quod se ei (ac)commodasse dixit, Lupum in testimonium secum adducens. Ovis, talibus auditis, perterrita maxime propter Lupi presenciam, diem rogavit sibi dari, in quo hec persolvere posset; quod et factum est. Die igitur statuto reversus est Cervus solus, sperans se recepturum quod petierat. Ovis vero, de Lupi gaudens absencia, eum sprevit et ait : Nimia in vobis est decepcio; habete vobis campos ad fugiendum et Lupus nemus ad lacitandum.
Moralitas. Dives, cum pauperi aliquid (ac)commodavit, ut plus ab eo exigere queat, perversorum se testimoniis roborat; sed sepe simplicitas pauperis defenditur, ubi divitis perversa dolositas confunditur.

Font: Léopold Hervieux (1893), Romulus Anglicus

dijous, 12 de gener del 2012

Rei tanoca


Raucaven tant com volien,
sempre amb gresca i en bullícia;
candorosament brogien
el viu goig de l'alegria
les Granotes que vivien
eximides de franquícia
en un maresme llunyà.

D’una estranya subreptícia,
ranquejant se’ls va apropar
declamant una primícia
un Gripau dels del canyar;
i d’entre les que es planyien
perquirint en la clarícia
hi va haver qui va callar,
i fins i tot escoltar
mentre que altres retrunyien
exposades al solà.

—De la forma dissoluta
que crideu totes alhora,
tant si és fosc com si fa lluna…
ni els que són dins ni els de fora
mai podran desesmussar
què diu l’altra i què diu l’una,
...si és que hom riu o en queixa es plora.

Sense parar el barrinar
del cantussar monocord
van establir concertar
el com posar-se d’acord
pel gatuperi cessar.

Allí no es van aclarir;
i a l’esquerra i a estribord
van haver de transigir,
elegint a contracor
si finalment decidir
concloure el càustic fragor.
Acordaren fer-li cas
i al cel varen expressar
en remei de més fracàs
si els podria procurar
un Rei que, per si de cas,
governés i fes callar
qui no vol seguir el compàs.

Júpiter s’ho va escoltar,
d’antuvi titubejar...
i així que hi van insistir
al punt d’anar a mal borràs,
a la fi, es va ablanir.
Per resoldre el desembràs
i calmar el tediós motí,
com a Rei els hi envià
una Soca de rabassa
que els pogués reconciliar.

Llençat del cel el buscall,
panxa i ventre de carcassa
caigué al mig de l’aiguamoll
aturant el guirigall
i parant tot el soroll...
mentre el tronc hi va surar
decandint del gran trontoll.
El silenci poc durà:
puja un Tòtil a cavall,
s’instal·la un altre al bescoll
i recomença el borboll
del rondinar amb salivall,
transmutant la cort en soll
i l’acord en desconcert.
Redundant els bocamolls
en sobrat mareig disert:
de guirigalls i d’embrolls...
l’estany en tornar a anar espès.

El gran déu se sent ofès!
Per calmar murga i mormolls
dels fangals i els llots dels tolls
ja el diví no farà res:
les deixa en règim inert,
la intempèrie i al vent fresc.

Tard o d’hora arribarà,
de cop i volta, a corprès,
del més bell fons del pantà
tan veraç com és promès
l’espantós perill dantesc:
no es podran encomanar
per poder-se deslliurar
d’ofidi, colobra o serp.

Per tots els trasbalsaments
del seu procedir superb,
prengueren ressentiments...
i el pànic s’apoderà
dels amfibis insolents.
Rumiant-s’ho en un recés
l’ànima se’ls va llevar;
i en tenir-ho per entès
les Granotes van clamar:

—Si el que volem és raucar
per rutina de l’avés,
i el que és promès sia atès…
tots posats a demanar
sens luxe de cap excés,
hauríem de proclamar
d’altra banda i endemés
...

...!
...
Per veure el contingut complet demaneu a
Xeremierdelfrancoli@gmail.com
o encomaneu el llibre a http://www.arolaeditors.com

------------------------------
Xeremier del Francolí ©2015
------------------------------------------------------------

Faula .I. — De l'immortal Júpiter y de les imprudents Granotes

Les insensades Granotes, vivint ab tranquilitat en los marjals y basses, suplicaren al Déu Júpiter que puix totes les nacions teníen rey, los donas un prudentisim príncep qui, regint-les, punís les que delinquissen. La qual rediculosa petició essent ohida per Júpiter, maná que'ls fos llancada en la ampla y espayosa bassa una grossíssima Biga, de l'impetuós colp de la qual admirant se les Granotes, fugiren totes alterades. Y poch temps aprés, alcant lo cap sobre l'aygua la una de aquelles per saber la causa de un tan grandissim estrépit, vista la pesada biga, crida totes les altres ; y ajustantse ensemps, vingueren a inclinar-se al seu desijat príncep. Mas acostant-se a ell, vehent que era biga sens algún esperit de vida, pujaren sobre ell, y concultant-lo ab los peus, lo oprobriaven en tot lo que podíen. Per hont, havent vist la inutilitat del seu infructuós Rey, tornant a suplicar lo Déu Júpiter que'ls ne donas algú que sabes refrenar los seus illícits actes, Júpiter los trames una crudelíssima Cegonya, la qual les devorava totes. De hont, vehent les miserables Granotes la total destrucció súa, recorregueren plorant a l'immens Júpiter. A les quals respós aquell ab aqüestes paraules: « Quan me demanareu rey, vista per mi la vostra innocent demanda, vos doní la biga, la qual de vosaltres súbitament fou menyspreada. Ara tolleráu ab paciencia lo gravissim dany que, a instancia vostra, ab tanta solicitut havéu volgut encorrer. »
Demostra aquesta faula, que l'ignorant no té coneixenga del bé fins que'l mal lo crucía. Perqué déu se contentar cascú de l'estament en que Déu l'ha constituhit y no permetre que negú tiranament lo subjugue.
----------
Carles Amorós ©1550
----------


Llibre I - II. Ranae Regem Petierunt

Athenae cum florerent aequis legibus,
procax libertas civitatem miscuit,
frenumque solvit pristinum licentia.
Hic conspiratis factionum partibus
arcem tyrannus occupat Pisistratus.
Cum tristem servitutem flerent Attici,
non quia crudelis ille, sed quoniam grave
omne insuetis onus, et coepissent queri,
Aesopus talem tum fabellam rettulit.
'Ranae, vagantes liberis paludibus,
clamore magno regem petiere ab Iove,
qui dissolutos mores vi compesceret.
Pater deorum risit atque illis dedit
parvum tigillum, missum quod subito vadi
motu sonoque terruit pavidum genus.
Hoc mersum limo cum iaceret diutius,
forte una tacite profert e stagno caput,
et explorato rege cunctas evocat.
Illae timore posito certatim adnatant,
lignumque supra turba petulans insilit.
Quod cum inquinassent omni contumelia,
alium rogantes regem misere ad Iovem,
inutilis quoniam esset qui fuerat datus.
Tum misit illis hydrum, qui dente aspero
corripere coepit singulas. Frustra necem
fugitant inertes; vocem praecludit metus.
Furtim igitur dant Mercurio mandata ad Iovem,
adflictis ut succurrat. Tunc contra Tonans
"Quia noluistis vestrum ferre" inquit "bonum,
malum perferte". Vos quoque, o cives,' ait
'hoc sustinete, maius ne veniat, malum'.

Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus (Harvard College, 1965).
---------------------------------------------------------------------
RANAE REGEM PETENTES


Ranae, uagantes in liberis paludibus, clamore regem petierunt a Ioue, qui dissolutos mores earum compesceret. Iuppiter risit, et eis dedit tigillum; quem (sic pro quod) subito missum leui motu sonoque terruit pauidum genus. Mersae limo cum laterent diutius, forte una tacite profert amne caput; explorato rege cunctas aduocat. Illae timore postposito ceritatim adnotant (sic); supra turba petulans illusit. Quem cum inquinassent omni contumelia, alium rogantes misere ad Iouem. Iratus ille, qui fuerat datus cur esset illusus, misit illis hydram (sic), qui dente aspero comperiset (sic pro corriperet) singulas. Qui dum auide eas uesci coepisset, fugitant inertes, uocesque praecludit metus. Furtim mittunt per Mercurium mandata Ioui, ut desistat. E contra Iupiter : Quia noluistis ferre bonum, ut feratis malum, hunc sustinete malum, ne peior adveniat vobis.

Font: Léopold Hervieux, del manuscrit d'Adémar de Chabannes

El vell pastor i l'ase


La ciutat enterbolida
per un conflicte arribat,
en nom de la llibertat
el que manava mudava.

Fugint lluny de l’esbandida,
amb l’ànima atribolada,
un Pastor sense ramat
sa por li confiava a un Ase
que pasturava en el prat
i la cua abalançava
feliçment assossegat.

—S’ha acabat el patir poc,
prepara’t! Ja ho veuràs, ara
que se’ns ha aflamat el foc!

I així l’Ase contestava
no gaire ni gens aïrat:
...............
------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------


Liber I - XV. Asinus ad Senem Pastorem
In principatu commutando civium
nil praeter domini nomen mutant pauperes.
Id esse verum, parva haec fabella indicat.
Asellum in prato timidus pascebat senex.
Is hostium clamore subito territus
suadebat asino fugere, ne possent capi.
At ille lentus 'Quaeso, num binas mihi
clitellas impositurum victorem putas?'
Senex negavit. 'Ergo, quid refert mea
cui serviam, clitellas dum portem unicas?'

Golut decebut

Tot corrent per un penjant,
a carrera persistent,
duia un Gos un tros de carn
que arrossegava de morros.

Al capdavall del pendent,
que acabava en un barranc,
va anar a parar, concloent,
la raïssa amb ell i ossos.

Amb l’obstacle del torrent
dubtà si anar vorejant
o, tanmateix més prudent,
fer travessada nedant...
per si el seguien més gossos.

Decideix fer-se el valent
menyspreant risc i cadarn
i corol·laris aquosos:
no perdre el taco era important!

A l’aigua es llença afollament,
poteja i sura nedant lliscós,
de cop i volta es queda fixat,
no s’ho pot creure, tan neguitós:
el rostre es mira, emmirallat.

Trepida i dubta d’ofegament,
capfica encara vertiginós...
si no és d’un altre aquell retrat…
o sota l’aigua hi haurà un parent
que se li reclama, cuetejant,
el dret de quota a repartiment.

Mogut d’enveja, que no de fam,
vol apropiar-se de l’altre tros:
no fos la mostra del pretendent
carnum de molla, sinó més gran.

...
...
...
Per veure tot el contingut de la faula ho podeu demanar a
     Xeremierdelfrancoli@gmail.com

o encomaneu el llibre a http://www.arolaeditors.com/
------------------------------
Xeremier del francolí©2015
------------------------------------------------------------
Faula .V. —Del Goç y de la Carn

Un famejant Gog, portant un troç de Carn en la boca, passá per un clarissim riu, y vehent la ombra de aquella en la profunditat de l'aygua, semblant-li que la que veya era major que la que ell tenía, mogut de estrema cobdicia la volgué pendre. Y obrint la boca, li caygué la que portava; de forma que perdé lo cert por lo incert.
Mostra aquesta faula, que l'home no déu deixar lo que té ab certitut per lo que está en dubte, encara que lo que creu obtenir parega ésser molt mes que lo que ell posseheix; sino seguir-se ha en ell lo comú vulgar, que diu (y així segons lo proverbi comú) « Qui tot ho vol tot ho pert. »

Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
-----------------------------------------------------------



Canis per Fluvium Carnem Ferens
Amittit merito proprium qui alienum adpetit.
Canis, per fluvium carnem cum ferret, natans
lympharum in speculo vidit simulacrum suum,
aliamque praedam ab altero ferri putans
eripere voluit; verum decepta aviditas
et quem tenebat ore dimisit cibum,
nec quem petebat adeo potuit tangere.

Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus (Loeb, Harvard College, 1965).
--------------------------------------------------------------------


De cane carnem ferente
Dum canis ore gerit carnem, caro porrigit umbram;
Umbra coheret aquis: has canis urget aquas.
Spem canis plus carne cupit, plus fenore signum
Fenoris; os aperit, sic caro spesque perit.
Non igitur debent pro vanis certa relinqui.
Non sua di quis avet, mox caret ipse suis.

Font: Sandro Boldrini; Uomini e bestie: le favole dell Aesopus latinus. Argo, 1994 (Gualterus Anglicus), Romulus de Nevelet

dilluns, 9 de gener del 2012

Raïms enramats

Els raïms eren prou rossos,
d’una alta parra penjats.
N’hi havia uns quants menats
de picapolls, força hermosos.
La Guineu els va avistar
pels seus esclats lluorosos
malgrat guardar-se amagats
amb l’embull d’enredoltats
quan els grans ja eren ben grossos.
Tan bon punt s’hi va apropar
els desigs li enlluernaven.
El seu cor s’esbategà,
els llavis regalimaven:
ulls i vista se li anaven,...
......

....................
------------------------------
Xeremier ©2011
------------------------------------------------------------
LLIBRE QUART DE LES FAULES D'ISOP
Faula .I. — De la Rabosa y dels Rahims

La Rabosa, vehent los rahims madurs, cobejant de menjar de aquells, imagina y temptava tota manera de pujar al parral per atényer y menjar d'ells. Mas ab tots sos pensament y temptacions, ella no hi basta ni li fon res, que no pogué atényer ni satisfer al seu desig, ans li torna en tristura; y així comencá a dir tals paraules : « Aquells rahims encara son molt verts y agres, y així mateix en cas que'ls pogués haver o atényer no'ls menjaría, y així no m'hi don res. »
Significa aquesta faula, que es prudencia y gran sabiesa dissimular y mostrar que no ha voluntat hom ni vol algunes coses, encara que les desija en veritat, quan hom coneix que no's poden atényer.
----------
Carles Amorós ©1550
----------




Liber IV - III. De Vulpe et Uva

Fame coacta vulpes alta in vinea
Uvam appetebat summis saliens viribus;
Quam tangere ut non potuit, discedens ait:
«Nondum matura est; nolo acerbam sumere».

Qui facere quae non possunt verbis elevant,
Ascribere hoc debebunt exemplum sibi.
--------------------------------------------------------------------




"De vulpe et uvis"


Vulpes esuriens intravit vineam, ut uvas colligeret. Erant autem uve in sublimi pendentes. Quas cum apprehendere non posset, omni conamine desistens ait : Acide estis et minus mature, nec est michi cura de vobis. Et ita recessit, quasi non curaret uvas.
Moralitas. Sic multi, summo desiderio aliquid affectantes, cum habere nequeunt quod cupiunt, se nichil inde curare dicunt.

Font: Léopold Hervieux (Romulus Anglicus)

dissabte, 7 de gener del 2012

Útil i fútil

Després de beure a l’estanc
quedà el Cérvol assaciat.
Allí mateix, sol estant,
es mira al mirall de l’aigua
i veu sa protuberància
que el fa tan ben agraciat.
Admira sa cornamenta
que carrega en abundància,
esveltesa que aparenta
majestuosa elegància.
En veure ses potes primes
a si mateix es comenta
si no seria feblesa
el de tenir-les tan fines,
no del tot en concordança.
Quan de l’esquif es lamenta
tot maldant en deslloança...
sent un tret i el fa saltar,
de sobte se n’ha d’anar
i corrent ha de fugir
a carrera turbulenta
quan veu l’apetit caní,
ara no val a badar.
Es dirigeix cap al bosc
buscant-hi seguretat
burlant als perseguidors...
però allí s’ha d’aturar,
no troba l’efugi enlloc:
sa corna no hi pot passar...
...

------------------------------
Xeremier ©2011
------------------------------------------------------------
Faula .VII. — Del velocíssim Cervo y de l'astut Caçador

Lo profit se déu lloar y lo dany vituperar.
Bevent un bellíssim Cervo en una lúcida font, veu la ombra dels seus estesos corns en la profunditat de aquella. Per hont, comencant a lloar la súa pulcritut y bellea, vistes tan flaques les súes cuixes, les oprobriá. Seguí-s en aquest temps que, discorrent un diligent Caçador per la montanya, fonch sentit del velocissim Cervo; per hont, fugint ab grandíssima furia, acampa de la mort ab la velocitat de les súes cames. Mas embarzerant-se dins una espessa silva ab la magnitut dels seus bellíssims corns, fonch prés del Caçador. Per hont, vent-se arribat a l'últim fí de la súa vida, dix aqüestes paraules : Méritament reporte aquest gravissim dany, puix llohí lo que m'era damnós y oprobihí lo que m'era salutífer.
Instrueix aquesta faula, que l'home no déu voler lo que es aparent, mes lo existent y mes digne.
----------
Carles Amorós ©1550
----------


Cervus ad Fontem

Laudatis utiliora quae contempseris,
saepe inveniri testis haec narratio est.
Ad fontem cervus, cum bibisset, restitit,
et in liquore vidit effigiem suam.

Ibi dum ramosa mirans laudat cornua
crurumque nimiam tenuitatem vituperat,
venantum subito vocibus conterritus,
per campum fugere coepit, et cursu levi
canes elusit. Silva tum excepit ferum;
in qua retentis impeditus cornibus
lacerari coepit morsibus saevis canum.
Tum moriens edidisse vocem hanc dicitur:
'O me infelicem, qui nunc demum intellego,
utilia mihi quam fuerint quae despexeram,
et, quae laudaram, quantum luctus habuerint'.