Golut decebut

Tot corrent per un penjant,

a carrera persistent,

duia un Gos un tros de carn

que arrossegava de morros.

Al capdavall del pendent,

que acabava en un barranc,

va anar a parar, concloent,

la raïssa amb ell i ossos.

Amb l’obstacle del torrent

dubtà si anar vorejant

o, tanmateix més prudent,

fer travessada nedant...

per si el seguien més gossos.

Decideix fer-se el valent

menyspreant risc i cadarn

i corol·laris aquosos:

no perdre el taco era important!

A l’aigua es llença afollament,

poteja i sura nedant lliscós,

de cop i volta es queda fixat,

no s’ho pot creure, tan neguitós:

el rostre es mira, emmirallat.

Trepida i dubta d’ofegament,

capfica encara vertiginós...

si no és d’un altre aquell retrat…

o sota l’aigua hi haurà un parent

que se li reclama, cuetejant,

el dret de quota a repartiment.

Mogut d’enveja, que no de fam,

vol apropiar-se de l’altre tros:

no fos la mostra del pretendent

carnum de molla, sinó més gran.

...

...
...
Per veure tot el contingut de la faula ho podeu demanar a
     Xeremierdelfrancoli@gmail.com

o encomaneu el llibre a http://www.arolaeditors.com/
------------------------------
Xeremier del francolí©2015
------------------------------------------------------------

Faula .V. —Del Goç y de la Carn

Un famejant Gog, portant un troç de Carn en la boca, passá per un clarissim riu, y vehent la ombra de aquella en la profunditat de l'aygua, semblant-li que la que veya era major que la que ell tenía, mogut de estrema cobdicia la volgué pendre. Y obrint la boca, li caygué la que portava; de forma que perdé lo cert por lo incert.
Mostra aquesta faula, que l'home no déu deixar lo que té ab certitut per lo que está en dubte, encara que lo que creu obtenir parega ésser molt mes que lo que ell posseheix; sino seguir-se ha en ell lo comú vulgar, que diu (y així segons lo proverbi comú) « Qui tot ho vol tot ho pert. »

Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550)
-----------------------------------------------------------



Canis per Fluvium Carnem Ferens Amittit merito proprium qui alienum adpetit.
Canis, per fluvium carnem cum ferret, natans
lympharum in speculo vidit simulacrum suum,
aliamque praedam ab altero ferri putans
eripere voluit; verum decepta aviditas
et quem tenebat ore dimisit cibum,
nec quem petebat adeo potuit tangere.

Font: Ben Edwin Perry; Babrius and Phaedrus (Loeb, Harvard College, 1965).
--------------------------------------------------------------------


De cane carnem ferente Dum canis ore gerit carnem, caro porrigit umbram;
Umbra coheret aquis: has canis urget aquas.
Spem canis plus carne cupit, plus fenore signum
Fenoris; os aperit, sic caro spesque perit.
Non igitur debent pro vanis certa relinqui.
Non sua di quis avet, mox caret ipse suis.

Font: Sandro Boldrini; Uomini e bestie: le favole dell Aesopus latinus. Argo, 1994 (Gualterus Anglicus), Romulus de Nevelet

Raïms enramats

Els raïms eren prou rossos,
d’una alta parra penjats.
N’hi havia uns quants menats
de picapolls, força hermosos.
La Guineu els va avistar
pels seus esclats lluorosos
malgrat guardar-se amagats
amb l’embull d’enredoltats
quan els grans ja eren ben grossos.
Tan bon punt s’hi va apropar
els desigs li enlluernaven.
El seu cor s’esbategà,
els llavis regalimaven:
ulls i vista se li anaven,...
......
....................

------------------------------
Xeremier ©2011
------------------------------------------------------------

LLIBRE QUART DE LES FAULES D'ISOP
Faula .I. — De la Rabosa y dels Rahims

La Rabosa, vehent los rahims madurs, cobejant de menjar de aquells, imagina y temptava tota manera de pujar al parral per atényer y menjar d'ells. Mas ab tots sos pensament y temptacions, ella no hi basta ni li fon res, que no pogué atényer ni satisfer al seu desig, ans li torna en tristura; y així comencá a dir tals paraules : « Aquells rahims encara son molt verts y agres, y així mateix en cas que'ls pogués haver o atényer no'ls menjaría, y així no m'hi don res. »
Significa aquesta faula, que es prudencia y gran sabiesa dissimular y mostrar que no ha voluntat hom ni vol algunes coses, encara que les desija en veritat, quan hom coneix que no's poden atényer.
----------
Carles Amorós ©1550
----------




Liber IV - III. De Vulpe et Uva
Fame coacta vulpes alta in vinea
Uvam appetebat summis saliens viribus;
Quam tangere ut non potuit, discedens ait:
«Nondum matura est; nolo acerbam sumere».

Qui facere quae non possunt verbis elevant,
Ascribere hoc debebunt exemplum sibi.
--------------------------------------------------------------------



"De vulpe et uvis"

Vulpes esuriens intravit vineam, ut uvas colligeret. Erant autem uve in sublimi pendentes. Quas cum apprehendere non posset, omni conamine desistens ait : Acide estis et minus mature, nec est michi cura de vobis. Et ita recessit, quasi non curaret uvas.
Moralitas. Sic multi, summo desiderio aliquid affectantes, cum habere nequeunt quod cupiunt, se nichil inde curare dicunt.

Font: Léopold Hervieux (Romulus Anglicus)

Útil i fútil

Després de beure a l’estanc
quedà el Cérvol assaciat.
Allí mateix, sol estant,
es mira al mirall de l’aigua
i veu sa protuberància
que el fa tan ben agraciat.
Admira sa cornamenta
que carrega en abundància,
esveltesa que aparenta
majestuosa elegància.
En veure ses potes primes
a si mateix es comenta
si no seria feblesa
el de tenir-les tan fines,
no del tot en concordança.
Quan de l’esquif es lamenta
tot maldant en deslloança...
sent un tret i el fa saltar,
de sobte se n’ha d’anar
i corrent ha de fugir
a carrera turbulenta
quan veu l’apetit caní,
ara no val a badar.
Es dirigeix cap al bosc
buscant-hi seguretat
burlant als perseguidors...
però allí s’ha d’aturar,
no troba l’efugi enlloc:
sa corna no hi pot passar...
...

------------------------------
Xeremier ©2011
------------------------------------------------------------

Faula .VII. — Del velocíssim Cervo y de l'astut Caçador

Lo profit se déu lloar y lo dany vituperar.
Bevent un bellíssim Cervo en una lúcida font, veu la ombra dels seus estesos corns en la profunditat de aquella. Per hont, comencant a lloar la súa pulcritut y bellea, vistes tan flaques les súes cuixes, les oprobriá. Seguí-s en aquest temps que, discorrent un diligent Caçador per la montanya, fonch sentit del velocissim Cervo; per hont, fugint ab grandíssima furia, acampa de la mort ab la velocitat de les súes cames. Mas embarzerant-se dins una espessa silva ab la magnitut dels seus bellíssims corns, fonch prés del Caçador. Per hont, vent-se arribat a l'últim fí de la súa vida, dix aqüestes paraules : Méritament reporte aquest gravissim dany, puix llohí lo que m'era damnós y oprobihí lo que m'era salutífer.
Instrueix aquesta faula, que l'home no déu voler lo que es aparent, mes lo existent y mes digne.
----------
Carles Amorós ©1550
----------


Cervus ad Fontem
Laudatis utiliora quae contempseris,
saepe inveniri testis haec narratio est.
Ad fontem cervus, cum bibisset, restitit,
et in liquore vidit effigiem suam.

Ibi dum ramosa mirans laudat cornua
crurumque nimiam tenuitatem vituperat,
venantum subito vocibus conterritus,
per campum fugere coepit, et cursu levi
canes elusit. Silva tum excepit ferum;
in qua retentis impeditus cornibus
lacerari coepit morsibus saevis canum.
Tum moriens edidisse vocem hanc dicitur:
'O me infelicem, qui nunc demum intellego,
utilia mihi quam fuerint quae despexeram,
et, quae laudaram, quantum luctus habuerint'.

Anar-se'n ase i tornar ruc

Al dir dels bons estudiants,
abans de domesticat,
l’Ase canta desbocat.
I tant ara com abans
de que me’l tinguin ferrat,
brama amb força quan té por,
per esvair l’estupor
o quan li arriba la nona.
Sa locució ressona
tal com sap fer un bon actor,
com un Lleó dalt la trona:
tant o millor s’hi entona
quan s’irrita o bé s’encona
baladrejant amb agror.
Canta l’Ase com qui plora
quan es vol aparellar
amb sa somera amadora;
d’esglai o perquè s’enyora,
tenint ganes de plegar
i arribar a la menjadora.
Un bon dia i de bona hora
es va empiular un gros Lleó
a un Ase de companyia.
Dels més bons de l’orfeó
pel raig de veu que tenia,
perquè li fes de peó,
per qualitat demostrada
d’excel·lent i gran tenor,
que de sa presència airada
amb una sola bramada
a tothom fa sabedor.
—Posa’t aquí i ja ho veuràs,
quan t’ho digui bramaràs
amb greu to de gros bordó:
......
..................
------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------

Faula .X. — De l'Ase y del Lleó

Pensen molts que han d'espantar ab sa veu, així als forts com als flachs y richs, dels quals llegím aquesta faula.
Un Ase, venint per una muntanya, encontrá un Lleó, al qual dix : « Pugém alt en la altura de la muntanya, y mostrar t'he cóm só temut per molts. » Y lo Lleó, rihent se de les paraules de l'Ase, dix-li: Pugém. Ells estant ja alt en la muntanya, lo Ase comencá de rebusnar molt fortment. Y ohint sa veu les liebres y raboses, fugíen, y així dix lo Ase : « Veus cóm se espanten y han por de mi. Al qual dix lo Lleó : « Ans poras tu haver paor de mi y tembre ma veu, que jo a tu que sé que es Ase. »

Vol dir aquesta faula que es de riure de aquell que no pot ser sino poch y mostra per demés per paraules que pot molt.
----------
Carles Amorós ©1550
----------



Asinus et Leo Venantes
Virtutis expers, verbis iactans gloriam,
ignotos fallit, notis est derisui.
Venari asello comite cum vellet leo,
contexit illum frutice et admonuit simul
ut insueta voce terreret feras,
fugientes ipse exciperet. Hic auritulus
clamorem subito totis tollit viribus,
novoque turbat bestias miraculo:
quae, dum paventes exitus notos petunt,
leonis adfliguntur horrendo impetu.
Qui postquam caede fessus est, asinum evocat,
iubetque vocem premere. Tunc ille insolens
'Qualis videtur opera tibi vocis meae?'
'Insignis' inquit 'sic ut, nisi nossem tuum
animum genusque, simili fugissem metu'.

Quin parell !

La sàvia Mona jutjava
al Llop, que estava enfrontat
a la Guineu en un plet.

El primer així s’expressava
imputant-la d’un retret:

—Fixeu-vos el que m’ha fet:
la Gallina m’ha robat
un moment que m’he distret.

—Qui jo? Si tranquil·la estava
tot vagant al descobert
quan he vist el que passava...
i era un Ànec que volava
sens franquicia de llibert...
del bec roig... com el Sivert.
Enganyes amb el mal art
i renuència de l’enterc,
no m’acusis de pillard!

—insidiosa usurpadora....
............

------------------------------
XdF ©2011
------------------------------------------------------------

Faula .XVIII. — Del fraudulent Llop, de la astuta Rabosa y de la prudent Moneca
Mogut lo fraudulent Llop de gravíssima ira contra la astuta Rabosa, la enculpá de furt davant la prudent Móneca. Mas negant totalment la Rabosa del Llop la imposada culpa, encriminá aquell de tots los seus fraudulents actes. De forma que'ls dos publicaren los seus crims y delictes; per hont, imaginant lo prudentissim jutge que lo Llop no havía perdut lo que demanava, y crehent que la Rabosa havía perpetrat algún furt, ab tot que negás, judicialment promulga la súa difinitiva sentencia, donant-los als dos per suspectes.
De hont los qui cometen inichs fraus continuament venen a fraudulosa sospita.
----------
Carles Amorós ©1550
----------
Lupus et Vulpis Iudice Simio Quicumque turpi fraude semel innotuit,
etiam si verum dicit, amittit fidem.
Hoc adtestatur brevis Aesopi fabula.
Lupus arguebat vulpem furti crimine;
negabat illa se esse culpae proximam.
Tunc iudex inter illos sedit simius.
Uterque causam cum perorassent suam,
dixisse fertur simius sententiam:
'Tu non videris perdidisse quos petis;
te credo subripuisse quod pulchre negas'.

Va com va

Per les urpes agafada
en que l'àguila tenia
una llebre acoquinada
-per la rapaç usurpada-
la seva sort es planyia.

No molt lluny hi ha qui ho mirava.
El Passerell se'n burlava
i d’alt d'un arbre xiulava:
Inútil ser llibertada.

Tant de pressa que corria,
-seguia l'ocell dient-
que ni un llamp no l'atrapava.
I al temps que anava rient
un esparver es presentava
tant ràpid com vola el vent.

L'aixampa d'un moviment;
l'infortuni damunt d'ell,
ara plora el passerell.

------------------------------
Xeremier ©2011
------------------------------------------------------------

Liber I. IX. Passer ad Leporem Consiliator

Sibi non cavere et aliis consilium dare
stultum esse paucis ostendamus versibus.
Oppressum ab aquila, fletus edentem graves,
leporem obiurgabat passer 'Ubi pernicitas
nota' inquit 'illa est? Quid ita cessarunt pedes?'
Dum loquitur, ipsum accipiter necopinum rapit
questuque vano clamitantem interficit.
Lepus semianimus 'Mortis en solacium:
qui modo securus nostra inridebas mala,
simili querella fata deploras tua'.




Passer ad Leporem Consiliator
Sibi non cavere et aliis consilium dare
stultum esse paucis ostendamus versibus.
Oppressum ab aquila, fletus edentem graves,
leporem obiurgabat passer 'Ubi pernicitas
nota' inquit 'illa est? Quid ita cessarunt pedes?'
Dum loquitur, ipsum accipiter necopinum rapit
questuque vano clamitantem interficit.
Lepus semianimus 'Mortis en solacium:
qui modo securus nostra inridebas mala,
simili querella fata deploras tua'.

L'Absolta

Un os el Llop rosegava
amb tanta ferocitat
que li quedà entravessat
i respirar no el deixava.
Per una casualitat
la Grua volant passava
i en veure’l desesperat
s’escolta el que el Llop parlava
amb certa dificultat:
ajuda li demanava.
—Però a qui t’hauràs menjat
que per ta gola no passa?
—No he donat prou queixalada
—responia enrogallat—
vet-aquí el que ara em passa.
En seràs recompensada
del que guardo a la guardiola
si m’ajudes de bon grat
i tens prou habilitat
per treure’m l’os de la gola.
Per la boca el cap li posa
i l’os treu ben aviat,
i quan surt de la bocana
tan bon punt va i li reclama
el premi que s’ha guanyat
per treure’l de l’atzucac
de forma tan delicada...
.............

------------------------------

Xeremier ©2011
------------------------------------------------------------

Faula .VIII. — Del Llop y de la Grúa

Un famejant Llop, devorant una fera, se li entravessá un os en la gola. Y prometent grandíssims donatius a la Grúa si ab lo béch lo delliurava d'un tan grandissim perill, la benigne Grúa, moguda a pietat, trahent l'ós de la gola, prestament lo remedia. Mas requerint aprés la Grúa al Llop que la remuneras del fatigós trevall, respós aquell : Oh ingrata y maligna Grúa ¿no't recordes que tenint lo cap dins la mía boca te podía degollar si volguera? Donchs ¿quina altra remuneració pot ser de major estima que aquesta? »
Descobre aquesta faula que lo servey que's fa a l'inich tostemps resta inremunerat.
----------

Font: "Libre del savi he claríssim fabulador Ysop" (Barcelona, 1550) 

----------




Lupus et Gruis
Qui pretium meriti ab improbis desiderat,
bis peccat: primum quoniam indignos adiuvat,
impune abire deinde quia iam non potest.
Os devoratum fauce cum haereret lupi,
magno dolore victus coepit singulos
inlicere pretio ut illud extraherent malum.
Tandem persuasaes iureiurando gruis,
gulae quae credens colli longitudinem
periculosam fecit medicinam lupo.
Pro quo cum pactum flagitaret praemium,
"Ingrata es" inquit ore quae nostro caput
incolume abstuleris et mercedem postules.

Font: Ben Perry: Babrius and Phaedrus (Loeb)
---------------------------------

Lupus et Grus

Contra ingratos. 

Lupus dum carnes voraret, os vnum intrauit in guttur eius, et maie vexauit eum. Querebatur medicus, et magnum salarium promittebatur. Tandem conducta est Gru(e)s, vt longo coUo suo et rostro os extraheret; quod et fecit. Et hoc facto, salarium suum peciit. Quo audito, Lupus dixit : Ingrata es mihi, que capud tuum ab ore meo sanum extrahi permisi, et tu salarium petis!

Font: Eudes de Cheriton
--------------------------------------------

De lupo et grue

 Dum Lupus, assumptis carnibus, os avide roderet, ossis particula gutturi eius forte adhesit, et magnum illi dolorem fecit. Lupus ergo, potens in curia Leonis utpote summus prepositus, bestias adesse iussit, cupiens ab aliqua laboris sui et periculi audire consilium. Quesivit ergo si aliqua(m) artem medendi novisset, qua sibi subvenire posset. Et quedam discreta Vulpecula esse potuit et eloquens Lupo respondit : Inter nos nec bestiam scimus nec avem, ydoneam in hoc articulo medicam, que scilicet sciat vel possit in hoc periculo subvenire tibi, preter solam Gruem, cui colli longitudo rostrique duricies huius rei aptitudinem prestant. Grus ergo ad periclitantis Lupi vocatur presenciam, et super hac consulitur necessitate. Que salutem illi promittit et medicinam, si merces eam reddat benivolam. Lupus itaque, hiis verbis consolatus, se in tante necessitate diviciis nolle parcere dicit, et magna promittit, dum solummodo curam accelerare vellet. Illa igitur, rostro suo gutturi eius inmisso, materiam et causam de collo laborantis sapienter evexit, et optatam prestitit illi salutem, et promissa exegit ab eo munera. Cui respondisse dicitur ille: Numquid magna pietatis mee munera recepisti, cum de gutture meo caput tibi sanum dimisi? Si esses ergo sapiens, hoc munere contenta fores, cum tu manifeste scias gruinas carnes [me] maxime desiderare in ista infirmitate.
Moralitas. Sic divites, superbi et inmites de pauperibus faciunt, qui sub eis sunt et sub eis serviunt : ipsis videtur, quod satis mercedis laborum suorum recipiant, in eo quot sub illis victitant et manu teneri ducuntur ab ipsis.

Font: Léopold Hervieux: Les fabulistes latins depuis le siècle d'Auguste jusqu'à la. fin du Moyen-Age (1893-1899). Volum II.

---------------------------------