Costum com altra natura

L’au que festeja el gall
només té una badomia:
tot just el terra regira
passejant amunt i avall.
No és inèpcia ni estultícia
el sentiment que governa,
ni idea desbaratada
l’emoció que més practica
amb rutina tan alterna,
la que n’està capficada
perquè procura delícia.
També als déus els regeixen
tant virtuts que obscenitats,
com de Juno n’és el cas,
i Venus, pels qui m’entenen,
que també en té de secretes
malgrat altres probitats...
...

Per veure el contingut complet de la faula demaneu aXeremierdelfrancoli@gmail.como encomaneu el llibre a http://www.arolaeditors.com/

...

Appendix XI. Iuno, Venus et gallina 

De mulierum libidine

Cum castitatem Iuno laudaret suam,

iocunditatis causa non renuit Venus,

nullamque ut affirmaret esse illi parem

interrogasse sic gallinam dicitur:

"Dic, sodes, quanto possis satiari cibo?"

Respondit illa "Quidquid dederis, satis erit,

sic ut concedas pedibus aliquid scalpere."

"Ne scalpas" inquit "satis est modius tritici?

"Plane, immo nimium est, sed permitte scalpere."

"Ex toto ne quid scalpas, quid desideras?"

Tum denique illa fassa est naturae malum:

"Licet horreum mi pateat, ego scalpam tamen."

Risisse Iuno dicitur Veneris iocos,

quia per gallinam denotauit feminas.

Facultats

Demetri el dictador,
amb les formes i maneres
que ho sol fer un guerrejador,
va prendre el poder a Atenes.
Tan sols l’endemà a penes,
gallejant de salvador,
ja tenia aduladors
enlairant els seus emblemes.
Als nobles de la ciutat
rebia en el gran palau
per a donar els vistiplau
i ser-ne reverenciat.
Encetada que és l’audiència
es presenta un invitat
engalanat d’evidència
i en maneres de beutat.
A la gràcia i elegància
s’hi ajuntava la fragància,
la finesa d’acuïtat
i el port de serenitat.
La primor i la subtilesa
...
Per veure el contingut complet demaneu a
Xeremierdelfrancoli@gmail.com
o encomaneu el llibre a http://www.arolaeditors.com/

Liber V - I. Demetrius Rex et Menander Poeta

Demetrius rex, qui Phalereus dictus est,

Athenas occupauit imperio improbo.

Vt mos est uulgi, passim et certatim ruit;

"Feliciter!" succlamant. Ipsi principes

illam osculantur qua sunt oppressi manum,

tacite gementes tristem fortunae uicem.

Quin etiam resides et sequentes otium,

ne defuisse noceat, repunt ultimi;

in quis Menander, nobilis comoediis,

quas ipsum ignorans legerat Demetrius

et admiratus fuerat ingenium uiri,

unguento delibutus, uestitu fluens,

ueniebat gressu delicato et languido.

Hunc ubi tyrannus uidit extremo agmine:

"Quisnam cinaedus ille in conspectu meo

audet ceuere?" Responderunt proximi:

"Hic est Menander scriptor." Mutatus statim

"Homo" inquit "fieri non potest formosior."

Porfídia pèrfida

Esbategaven laments
dins del cau del Porc Senglar.
Els crits s’emporten els vents
fins que el Llop es presentà.
A la partera a auxiliar
se li oferia amb les dents,
acoblant agitaments
a qui vol tranquil·litzar.
La femella va grunyir...
...

Appendix XIX. Scrofa parturiens et lupus 

Faciendum prius de homine periculum quam eius te committas fidei

Premente partu scrofa cum gemeret iacens.

Accurrit lupus et obstetricis partibus

se posse fungi dixit, promittens opem.

Quae uero nosset pectoris fraudem improbi,

suspectum officium repudiauit malefici

et "Satis est" inquit "si recedis longius."

Quodsi perfidiae se commisisset lupi,

pari dolore fata deflesset sua.

Qui ho pot dubtar

Les besties parlen com naltres

-o hauriem de dir nosaltres?-.
Qui ho dubti se’n pot advertir
si el que ve bé vol llegir.

Com Juli Fedre va dir,
el parlar ve del pensar.

Qui en podrá arribar a dubtar
si una Guineu bé no ho fa
quan a una polla caça,
o quan un Llop forma aliança
amb altres per perseguir
i a una presa assetjar.

Un gos tantost pot grunyir,
buixir o lladruquejar,
segons si se’n va a caçar
o si vol fastiguejar.
Qu’ells parlen en ganyolar
i canvien de locució
quan es posen a udolar
variant la seva eloqüència.

I no menys n’es la freqüència
dels ocells xerrotejar,
qui no sap prou refilar.

Bous i vaques, bramulen;
i quan volen assaïnar,
ases bramen. I renillen
cavalls quan volen trotar.

Nosautres en deia Llull,
nósaltros, Lleonard de Sors;
nozáltɾes, els valencians,
i els mallorquins, molt semlants.

Nuzáɫtɾəs els Perpinyants,
que encara ho fan com abans.
Mozátɾos, castellonencs,
igual que els de l’Ontinyent.

Nozátɾos, els morellans,
i nátɾos, de Vinaròs,
mai direm com castellans.

-----

Lo Gaiter de Reus

Pel crític

Si als déus bé plau o bé ha de plaure,
res n’ha de fer qui mal vol veure
si el reble cau com ha de caure
o si s’escau a bon principi.
Qui llegint va portant un metre
i qui amb afany hi participi
tant és de plany com d’escometre.
Del viu delit es vol bestraure
qui analitzant tan prim hi miri,
que al minuciós no vull complaure.
Encadenar el troqueus usuals
amb set o vuit residuals peus,
formant estrofes desiguals,
o bé allargant si venen breus.
Seran si es doblen dispondeus
desigualant als seus aitals;
i si s’escurcen dicoreus...
...

Liber IV.  VII  PHAEDRUS

Tu qui, nasute, scripta destringis mea

et hoc jocorum legere fastidis genus, 

parva libellum sustine patientia,

severitatem frontis dum placo tuae 

et in cothurnis prodit Aesopus novis.

Utinam nec umquam Pelii nemoris jugo 

pinus bipenni concidisset Thessala, 

nec ad professae mortis audacem viam

fabricasset Argus opere Palladio ratem, 

inhospitalis prima quae Ponti sinus 

patefecit in pernitiem Graium et Barbarum ! 

Namque et superbi luget Aeetae domus 

et regna Peliae scelere Medeae jacent, 

quae saevum ingenium variis involvens modis 

illic per artus fratris explicuit fugam, 

hic caede patris Peliadum infecit manus.

Retorn

El perquè n’era titllat
i, entre la tropa, passava
per ser un efeminat,
era el que s’abalançava
no caminant prou trempat.
En fóra o no en fos veritat,
ample i alt era de cos,
com un talòs, gran i gros,
però també delicat:
tendre i tou com n’és un ós.
Mentre acampen en bivac,
del General han robat
els vestits de son bagatge
i el primer en ser-ne acusat
no va ser pas el seu patge.
Amb Pompeu a l’auditori,
porten davant del Pretori
a qui no en podia estar al marge.
I pregunten al soldat,
per sa luxúria notori,
de voluptuós sospitat,
si era ell qui havia estat.
Diu que no, ben enfadat,
indignat d’infamatori,
que res ell ha saquejat.
I llença un escopinyat
que es refrega entre les mans
i se les porta a la vista.
Jura als déus que es mori abans
o que li caiguin els ulls
si mai n’ha tingut antulls;
que ell, ni furta, ni pispa...
...

Appendix X. Pompeius et miles

Quam difficile sit hominem nosse

Magni Pompeii mile uasti corporis

fracte loquendo et ambulando molliter

famam cinaedi traxerat certissimi.

Hic insidiatus nocte iumentis ducis

cum ueste et auro et magno argenti pondere

auertit mulos. Factum rumor dissipat;

arguitur miles, rapitur in praetorium.

Tum Magnus: "Quid ais? Tune me, commilito,

spoliare es ausus?" Ille continuo exscreat

sibi in sinistram et sputum digitis dissipat:

"Sic, imperator, oculi exstillescant mei,

si uidi aut tetigi." Tum uir animi simplicis

id dedecus castrorum propelli iubet,

nec cadere in illum credit tantam audaciam.

Breue tempus intercessit, et fidens manu

unum de nostris prouocabat barbarus.

Sibi quisque metuit; primi iam mussant duces.

Tandem cinaedus habitu, sed Mars uiribus,

adit sedentem pro tribunali ducem,

et uoce molli: "Licet?" eum uero eici,

ut in re atroci, Magnus stomachans imperat.

Tum quidam senior ex amicis principis:

"Hunc ego committi satius fortunae arbitror,

in quo iactura leuis est, quam fortem uirum,

qui casu uictus temeritatis te arguat."

Assensit Magnus et permisit militi

prodire contra; qui mirante exercitu

dicto celerius hostis abscidit caput,

uictorque rediit. His tunc Pompeius super:

"Corona, miles, equidem te dono libens,

quia uindicasti laudem Romani imperi;

sed exstillescant oculi sic" inquit "mei,"

turpe illud imitans ius iurandum militis,

"nisi tu abstulisti sarcinas nuper meas."

En companyia

De tots dos habita al mig
i entre els dos no hi ha amistança:
l'una mà dono al Desig,
l'altra dono a la Recança.
* *
Cadascú diu meravelles
del jorn vinent o el difunt:
no sé de l'altra o de l'un
qui diu mentides més belles
* *
El Desig i la Recança
fins han dat a mon verger
els somnis i l'enyorança
del que mai haguí ni hauré
* *
I quan la sort m'era esquiva
m'han fet, en mon porxo clar,
plànyer el que no em tornarà
o voler el que mai arriba
* *
Tenen lluc de nigromàntics:
va a la mort tot el que viu,
mes damunt el negre riu
fan passar veles i càntics.
* *
A les fantasmes em lliuren
al clar de lluna i al vent;
m'enganyen, però, talment,
no desaprenc de somriure'n
* *
Quan en sos vans aldarulls
mori qui em fa batre els polsos,
mos últims jorns faci dolços
la que amoroseix mos ulls.

Josep Carner: