Més coratge que valentia

Una Serp prou desgraciada
va perdre el rumb i l’oremus
i entre els objectes ingenus
de l'obrador d'un ferrer 
va fer cap per un casual.

Un cop que allí va ser,
com que tot li era igual,
al semblar a cua de rata,
amb la Llima la va emprendre.

D'acer endurit al tremp,
quan la serp la mossegava,
la Llima, que viu de  prendre,
tranquil·la, encara riu ara:

—Quedaràs esdentegada
sinó ho acabes d’entendre,
que a mi no m’emporta el vent,
el que em sobren son les dents.
Jo només tinc por del temps
i de les forjes ardents.




------------------------------Anton Marco ©2012-----------------------------------------------------------

Liber IV.  VIII. Serpens ad Fabrum Ferrarium.

Mordaciorem qui improbo dente adpetit,
hoc argumento se describi sentiat.
In officinam fabri uenit uipera.
Haec, cum temptaret si qua res esset cibi,
limam momordit. Illa contra contumax,
"Quid me," inquit, "stulta, dente captas laedere,
omne adsueui ferrum quae conrodere?"

Del no caldre i poc menester

Si el mal se'n riu de l'ungüent,
el destí del bon auguri.

Un calb es trobà una pinta,

i un sense pel que passava

-i al que tampoc feia falta-

va i diu que no se'n s'apuri,

que no fa falta plegar-la.

L'altre recull  l'invectiva

i respon tranquil·lament.

—No tenint el que es pentina,

sembla que més ens valdria

un barret de copa alta

i una gorra ben folrada

per a estar tots dos gaudents.

Quan un troba del que manca

la fortuna el fa content.

Si la sort pervé girada,

en lloc d'agafar enrabiada

s'ha de prendre estoicament,

que no hi ha pas cap bon vent
que porti bona ventada.

------------------------------ Anton Marco ©2012 -----------------------------------------------------------

Liber V. VI. Duo Calui

Invenit calvus forte in trivio pectinem.
Accessit alter aeque defectus pilis.
«Heia!» inquit «in commune quodcumque est lucri!»
Ostendit ille praedam et adiecit simul:
5 «Superum voluntas favit; sed fato invido
Carbonem, ut aiunt, pro thesauro invenimus».

Quem spes delusit, huic querela convenit.

Entre poc i massa

Per mil revolts enutjosa,
la mosca mortificava
a una formiga cansada.
La diligent pressurosa,
havent quedat marejada,
així mateix li parlava:

—Mai pares de ser insidiosa,
que en treus de ser fastigosa?

I la mosca superbiosa
al parell li contestava:

—Faig sempre el que em dona gana,
vaig a on vull, res m'apara;
puc volar pels gratacels;
jo no m'estic de caramels,
dels cadàvers menjo els fels
i de l'altar més excels
em passejo per l'ara.
No hi ha cap rei ni monarca
que no m'hi posi a la cara
i de la boca més casta,
quan jo vull, en prenc besada.

—Vaja, doncs, quina abundància!
Sense pudor presumeixes
del que hauries d'amagar.
Et diré el mal que pateixes
per rebatre el teu orgull:
Tu amb mi no et pots comparar,
que sempre t'has d'escapar,
si no vols que et donin caça;
el menjar no saps guardar
i jo en tinc tant com  en vull;
pel terra has d'arreplegar
allò que la gent no vol
mentre jo, del bo, en tinc massa.
Em sembla que et falta un bull,
que el teu discurs és molt frívol.
Per no tenir, ni tens ni casa,
i a l'hivern veurem que passa.
------------------------------
Anton Marco ©2012
-----------------------------------------------------------

Liber IV. XXV. Formica et Musca 

Formica et musca contendebant acriter,
quae pluris esset. Musca sic coepit prior:
"Conferre nostris tu potes te laudibus?
Moror inter aras, templa perlustro deum;
ubi immolatur, exta praegusto omnia;
in capite regis sedeo cum uisum est mihi,
et matronarum casta delibo oscula;
laboro nihil atque optimis rebus fruor.
Quid horum simile tibi contingit, rustica?" 
"Est gloriosus sane conuictus deum,
sed illi qui inuitatur, non qui inuisus est.
Aras frequentas? Nempe abigeris quom uenis.
Reges commemoras et matronarum oscula?
Super etiam iactas tegere quod debet pudor.
Nihil laboras? Ideo, cum opus est, nihil habes.
Ego grana in hiemem cum studiose congero,
te circa murum pasci uideo stercore;
mori contractam cum te cogunt frigora,
me copiosa recipit incolumem domus.
aestate me lacessis; cum bruma est siles.
Satis profecto rettudi superbiam." 
Fabella talis hominum discernit notas,
eorum qui se falsis ornant laudibus,
et quorum uirtus exhibet solidum decus.

Al pas i ni cas

Un carro descarregat
menava la mula, al pas;
un moscot desenfeinat,
revolotejant-li el nas,
va i diu a la primera:

—Perquè no agafes el trot
i vas tant poc a poc,
no et podries dar més pressa?

—I a tu de què t'interessa,
saps que qui corre entropessa?
-respongué sense peresa-
Voldries anar a un altre lloc
a exercir l'amoïnar?

—Fes via o et picaré al cap.
-encareix, tornant-la a insidiar-.

—Tons mots no em faran trotar,
ni que et facis la baluerna,
que jo ja sé qui governa,
i de fer córrer prou sap.
Amb qui comanda el carruatge,
ja et puc dir que ens entenem
i ell ja sap cap a on anem.
Quan les regnes deixa fluixes
i no em fueteja les cuixes
a mi no em calen excuses
per a canviar el moviment,
sigui quin sigui el bagatge,
i ni en cas de mal oratge,
tingues en l'enteniment,
no m’ha de faltar el farratge.
Fuig, no ens fa falta cap patge!

------------------------------

Anton Marco ©2012

-----------------------------------------------------------

Liber III. VI. MUSCA ET MULA

Musca in temone sedit et mulam increpans : 

« Quam tarda es ! inquit, et non vis citius progredi ? 
Vide ne dolone collum conpungam tibi. » 
Respondit illa : « Verbis non moveor tuis ; 
sed istum timeo sella qui prima sedens 
jugum flagello temperat lento meum 
et os frenis continet spumantibus. 
Quapropter aufer frivolam insolentiam ; 
nam ubi strigandum et ubi currendum est scio. »

Tractament

Impúdicament li escau
de llençar una pedra a un esclau.

—Vaja, home! Ja veig que et plau.

L'altre que es posa la ma a la butxaca
i li dona una moneda de plata.

—Te, home, no en tinc pas d'altra,
et toca de part i paga.
Tira-li ara a en aquest que s'atansa,
que és home de més honor
i, amb una mica de sort,
te'n donarà una d'or.

L'insolent, mancat de pudor,
amb petulància li llença.

Sent ric, poderós i potent,
no respon com ho fa un servent.
El pren i a la plaça el penja.
Vet-ho aquí el tractament.


------------------------------
Anton Marco ©2012
-----------------------------------------------------------

Liber III. V. AESOPUS ET PETULANS

Successus ad perniciem multos deuocat.
Aesopo quidam petulans lapidem impegerat.
"Tanto" inquit "melior!" Assem deinde illi dedit
sic prosecutus: "Plus non habeo mehercule,
sed unde accipere possis monstrabo tibi.
Venit ecce diues et potens; huic similiter
impinge lapidem, et dignum accipies praemium." 
Persuasus ille fecit quod monitus fuit,
sed spes fefellit impudentem audaciam;
comprensus namque poenas persoluit cruce.

Isop endevinador

Tot li anava prou de bé,
de tants ramats n'era l'amo,
més hauria pogut ser
si no li arriba un estrago.

Va i li neixen un bon dia
els cabrits amb cara humana.
D'on vindrà l'ensarronada
tot el dia meditava.

Als auguris recorria
sense esbrinar endevinalla
ni cap raó ben fundada.

Més diners vol el bruixot
si en vol conèixer la causa,
la bruixa li cobra el dot.

Com que el procés no parava,
en això parlà Isop :

—Tens els pastors avorrits
allunyats a la muntanya,
i així neixen els cabrits.
Sinó vols més esmarrits
dóna'ls-hi una companya.

------------------------------
Anton Marco ©2012
-----------------------------------------------------------

Liber III - III. Aesopus et Rusticus 

Vsu peritus hariolo ueracior
uulgo perhibetur; causa sed non dicitur,
notescet quae nunc primum fabella mea.
Habenti cuidam pecora perpererunt oues
agnos humano capite. Monstro territus
ad consulendos currit maerens hariolos.
Hic pertinere ad domini respondet caput,
et auertendum uictima periculum.
Ille autem adfirmat coniugem esse adulteram
et insitiuos significari liberos,
sed expiari posse maiore hostia.
Quid multa? Variis dissident sententiis,
hominisque curam cura maiore adgrauant.
Aesopus ibi stans, naris emunctae senex,
natura numquam uerba cui potuit dare,
"Si procurare uis ostentum, rustice,
uxores" inquit "da tuis pastoribus."

Aparença i semblança

Penjava el cap d’una mona
del ganxo d’un carnisser
a la vora d’altres viandes.

Si pel brou anava bé
li demanava una dona
i altres questions culinàries.

—De cara prou que afalaga
i sembla que rigui encara,
-li responia fent broma-,
però si us he de ser just,
fixar-se en la cara d'un bust
no és prou prova de bon gust:
tan pot ser pura fal•làcia,
que sofisma o artimanya
que et causin un bon disgust.

Liber III - IV. Lanius et Simius

Pendere ad lanium quidam uidit simium
inter relicuas merces atque opsonia;
quaesiuit quidnam saperet. Tum lanius iocans
"Quale" inquit "caput est, talis praestatur sapor."
Ridicule magis hoc dictum quam uere aestimo;
quando et formosos saepe inueni pessimus,
et turpi facie multos cognoui optimos.




------------------------------ Anton Marco ©2012 -----------------------------------------------------------